Ja fa anys em vaig adonar que a la vida tot és qüestió de prioritats. Quan era adolescent i volia fer alguna cosa fora del normal i deia que no tenia diners, la meva mare ja em deia: "és qüestió de prioritats". Després va arribar el dia que em vaig llicenciar i començava les entrevistes a consultories (món que vaig decidir que no era fet per mi) i em preguntaven si tenia fills i si en voldria tenir. Sempre els deia que primer volia consolidar la meva carrera professional i que ja es veuria, però la feina per davant de tot. Algun dia faré una entrada sobre les reflexions de les possibles conseqüències a aquest pensament. En aquesta línia, quan estava a punt de parir, li deia al meu cap que no patís, que als dos mesos, mentre la nena dormia ja aniria fent feina i tothom em deia: "et canviaran les prioritats" i jo no els acabava de creure. Però va néixer la meva filla i em vaig enamorar completament d'ella i efectivament van canviar les prioritats, fins a un punt que no imaginava. Sabia que passaria a estar la número 1 de la llista i que hi hauria una certa distància amb el punt 2 de la llista, però no imaginava que estiguessin a tants anys llum!
Efectivament, als dos mesos de la petita no vaig començar a treballar. Feia coses puntuals, però ella eclipsava el meu món. I va arribar el dia que vaig haver de començar a treballar de veritat. He de dir que tinc molta sort perquè generalment puc fer tele-treball fins al Setembre. Però tot i així se'm fa una muntanya haver de dividir el meu cap entre la feina i la vida. La meva feina m'agrada molt, m'he apassionat moltes vegades amb ella, però la meva filla m'apassiona encara més. Aquestes ganes d'aprendre, de veure, de créixer, de conquerir dia a dia els seus espais i aconseguir els seus reptes. I la meva vida conté més coses que la meva filla. Tinc un marit que estimo moltíssim i moltes vegades li sembla que no li faig cas, una vida social que, tot i haver-se reduït considerablement, vaig mantenint com puc, i el meu propi espai, aquell que solia protegir a capa i espasa i que s'ha vist completament empetitit amb l'arribada de la que és per mi el meu sol i la meva lluna.
Quan era més jove no entenia com hi havia mares que deixaven de treballar pels seus fills, com deixaven el seu món professional per dedicar el seu temps als més petits de la casa. Ara ho veig completament diferent, ara ha canviat tot i un cop més és qüestió de prioritats. Però aquest cop es complica, no només són els diners. Puc viure amb menys roba, mirant més els preus quan vaig a comprar, sense un viatge espectacular a l'estiu i amb un cotxe més vetllet, però si agafés una excedència, què passaria amb la meva carrera professional? Podria reenganxar-me d'aquí uns anys, o aquells amb els que competeixo per les poques places que hi ha em passarien al davant? Seria capaç de canviar completament de sector professional? A la balança hi he de posar més coses, però al cap i a la fi, tot és qüestió de prioritats.
