dimarts, 24 de juliol de 2012

Qüestió de prioritats

Ja fa anys em vaig adonar que a la vida tot és qüestió de prioritats. Quan era adolescent i volia fer alguna cosa fora del normal i deia que no tenia diners, la meva mare ja em deia: "és qüestió de prioritats". Després va arribar el dia que em vaig llicenciar i començava les entrevistes a consultories (món que vaig decidir que no era fet per mi) i em preguntaven si tenia fills i si en voldria tenir. Sempre els deia que primer volia consolidar la meva carrera professional i que ja es veuria, però la feina per davant de tot. Algun dia faré una entrada sobre les reflexions de les possibles conseqüències a aquest pensament. En aquesta línia, quan estava a punt de parir, li deia al meu cap que no patís, que als dos mesos, mentre la nena dormia ja aniria fent feina i tothom em deia: "et canviaran les prioritats" i jo no els acabava de creure. Però va néixer la meva filla i em vaig enamorar completament d'ella i efectivament van canviar les prioritats, fins a un punt que no imaginava. Sabia que passaria a estar la número 1 de la llista i que hi hauria una certa distància amb el punt 2 de la llista, però no imaginava que estiguessin a tants anys llum!

Efectivament, als dos mesos de la petita no vaig començar a treballar. Feia coses puntuals, però ella eclipsava el meu món. I va arribar el dia que vaig haver de començar a treballar de veritat. He de dir que tinc molta sort perquè generalment puc fer tele-treball fins al Setembre. Però tot i així se'm fa una muntanya haver de dividir el meu cap entre la feina i la vida. La meva feina m'agrada molt, m'he apassionat moltes vegades amb ella, però la meva filla m'apassiona encara més. Aquestes ganes d'aprendre, de veure, de créixer, de conquerir dia a dia els seus espais i aconseguir els seus reptes. I la meva vida conté més coses que la meva filla. Tinc un marit que estimo moltíssim i moltes vegades li sembla que no li faig cas, una vida social que, tot i haver-se reduït considerablement, vaig mantenint com puc, i el meu propi espai, aquell que solia protegir a capa i espasa i que s'ha vist completament empetitit amb l'arribada de la que és per mi el meu sol i la meva lluna.
 
Quan era més jove no entenia com hi havia mares que deixaven de treballar pels seus fills, com deixaven el seu món professional per dedicar el seu temps als més petits de la casa. Ara ho veig completament diferent, ara ha canviat tot i un cop més és qüestió de prioritats. Però aquest cop es complica, no només són els diners. Puc viure amb menys roba, mirant més els preus quan vaig a comprar, sense un viatge espectacular a l'estiu i amb un cotxe més vetllet, però si agafés una excedència, què passaria amb la meva carrera professional? Podria reenganxar-me d'aquí uns anys, o aquells amb els que competeixo per les poques places que hi ha em passarien al davant? Seria capaç de canviar completament de sector professional? A la balança hi he de posar més coses, però al cap i a la fi, tot és qüestió de prioritats.

diumenge, 8 de juliol de 2012

Quin detall (més perillós)!

El dia que vas a la primera visita amb la llevadora, et regala una o un parell de canastretes amb tot de mostres vàries. També te les donen quan surts de l'hospital i el primer dia que vas al grup de post-part. També, periòdicament rebo més mostres a casa, algunes suposo que les he demanat jo i d'altres no. I fins i tot en vam haver d'anar a buscar una a correus que encara no sé qui l'enviava. A mi sempre m'ha agradat molt rebre mostres de coses i xorrades vàries, però analitzem què contenen aquestes canastretes.

Tot i que ja no recordo tot el que portaven, hi ha bolquers i tovalloletes, aigua (amb un fulletó explicant per què aquella aigua és la millor per al teu bebè), crema anti-estries, subscripcions a revistes i altres coses (un altre dia en parlaré), tetines, xumets, biberons, llets de continuació, farinetes... Algunes d'aquestes mostres em semblen innòcues, però d'altres em semblen molt perilloses:

Xumets: En el cas de lactància artificial, el xumet és molt útil perquè els nadons necessiten succionar, però en el cas de lactància materna, el xumet pot interferir si aquesta no està ben establerta perquè confon el nadó. Si a sobre la criatura plora (com és normal en un bebè), has de sentir contínuament de la gent que li donis el xumet que es calmarà. Per tant, pot ajudar a una finalització prematura de la lactància materna.

Llets de continuació i farinetes: Per les mares que han decidit lliurement no donar o no seguir donant llet materna als seus fills, o no han pogut donar el pit per algun dels pocs motius que existeixen d'hipogalàctia, no em sembla mala idea que una casa comercial faci propaganda de la seva llet, però algú m'ha preguntat què vull fer jo abans d'enviar-m'ho? O pretenen que tingui un moment de debilitat per deixar el pit i tenir a mà la seva llet artificial? He de dir que jo no n'he tingut, però conec moltes mares que sí, i aquestes mostres poden ajudar a deixar la lactància, perquè sembla que donar llet artificial és més ràpid (tant com descordar-se els sostens i donar-li el pit?), més còmode (més còmode preparar el biberó que tenir sempre a punt el menjar al moment que necessita el bebè i a la temperatura ideal?) i l'alimenta igual (segur? podeu veure la llista de les corresponents composicions aquí). Respecte les farinetes, no em sembla bona idea que posi que són a partir dels 4 mesos, ja que la OMS recomana la lactància materna exclusiva (LME) fins als 6 mesos. Tot i que entenc que moltes mares comencem a treballar abans que la criatura faci els 6 mesos i per algunes els és complicat, que no vol dir impossible, fer LME fins els 6 mesos, aquest missatge de les cases comercials va penetrant en el coneixement popular i al final queda que el més normal és començar l'alimentació complementària als 4 mesos.

Tetines i biberons: Un cop més, si s'ha optat per la llet artificial, entenc que algú te la regali, però en un altre cas, es necessita el biberó? Només en el cas que es fes lactància mixta, es podria justificar, però ningú explica com donar el biberó per tal que no interfereixi a la lactància materna i el que està clar és que no és el mateix el pit que el biberó i per tant la succió és diferent, amb el que un nadó es pot confondre i provocar desinterès pel pit amb la conseqüent pèrdua de la lactància materna.

Estic pensant quina obra d'art podem fer amb totes les tetines i biberons que ens han regalat i que tenim desats... Per ara, la llet i les farinetes les regalaré a algú que les necessiti! M'apunto parlar de farinetes un altre dia.

dimarts, 3 de juliol de 2012

Oh! No! M'estic quedant calba?!

Mai m'havia crescut tant el cabell com quan vaig estar embarassada! Tenia una melena més dura, brillant, forta... i gairebé no em queia el cabell! I és que durant l'embaràs, gràcies als estrògens, el cabell creix més ràpid i més fort. Però és clar, els cabells tenen una durada determinada i han d'acabar caient. Si durant 9 mesos (i una mica més) no cauen, què passa? Doncs que han de caure tots de cop! I el canvi hormonal els ajuda... Això és el que m'està passant, des que la meva filla té uns 4 mesos, que el cabell ha començat a caure de forma espectacular, hi ha dies que em cauen clapes i tot. Però no cal fer-hi res, a part d'un bon pentinat que dissimuli aquesta calvície. En el meu cas, sempre porto el cabell recollit, perquè si no, la meva filla ja m'hauria deixat més calba encara!

dilluns, 2 de juliol de 2012

Presentació

Benvinguts i benvingudes a aquest bloc!

Instint maternal surt de la reflexió de la meva pròpia experiència com a mare, des del dia que va sonar al tic tac a dia d'avui. Espero que tot allò que he anat aprenent al llarg d'aquests anys us serveixi d'ajuda, ja sigui per fer-ho similar, com per fer-ho totalment diferent. Com a mínim veureu que els dubtes, les pors i les satisfaccions són normals en aquest meravellós món de la maternitat.
També espero que hi hagi alguna entrada d'instint paternal (l'expert de la casa diu que està disposat.