dissabte, 29 de desembre de 2012

Preparades per a l'hivern! (collit, o no)

Ja fa una setmana que vam entrar a l'hivern! Tot i que les temperatures no són exactament d'hivern, a la nit sí que refresca i el pis va baixant de temperatura al llarg de la nit. No som de posar la calefacció a partir de certa hora, ja que quan va néixer la petita ho vam provar i jo em despertava quan s'engegava asfixiada de calor. Per altra banda diuen que millor l'habitació fredeta que calenteta, per qüestió d'evitar virus.

Quan va començar a refrescar, vam començar els encostipats, tant la Nutxi com jo, però ella a més va acabar amb dues bronquitis... Havíem de trobar ràpidament la solució! Val a dir que nosaltres tenim el seu llit de baranes adosat al nostre sense la barana que hi hauria entre el seu llit i el nostre (el que se'n diu en sidecar). Com que es movia molt i es destapava, per nosaltres la millor solució va ser posar-li un pijama manta. És com un pelele, però més gruixut, acostuma a ser de polar, i nosaltres li posem amb un pijama de cotó a sota. A vegades quan la poso a dormir té calor, amb el que llavors només la poso amb el pijama de cotó i la tapo una mica amb el nostre nòrdic, tot i que s'acaba destapant. Llavors, quan jo vaig a dormir més o menys li afegeixo el pijama manta i al seu llit, que hi està de meravella. 


Una altra opció és un sac d'aquests que "s'acoplen" al nadó, però la majoria són sense màniques i a mi personalment això de no posar-hi mànigues se'm feia estrany. Per altra banda, les cames tenen llibertat de moviment quan les criatures estan estirades, però si volem aprofitar el sac/pijama de bata per estar per casa no és pràctic. En canvi els pijames manta moltes vegades porten anti-lliscants als peus perquè puguin caminar sense relliscar.

Una opció que vaig trobar interessant és un pijama manta que es pot convertir en sac jugant amb les cremalleres de l'entrecuix. També se li poden treure les mànigues. Els inconvenients que hi vaig trobar van ser, per una banda les talles, ja que hi ha de 0-9 mesos, 6-24 mesos i 12-36 mesos. Això vol dir que per exemple amb 6 mesos el de 6-24 li anirà enorme, per tant perdem la mobilitat. Per altra banda, el preu també va ser un inconvenient per mi, ja que valen uns 40, 53 i 60 euros respectivament.



Definitivament per nosaltres, la solució ha estat el pijama manta, que en pots trobar de baratets. També n'hi ha per adults, però jo prefereixo dormir amb el nòrdic :-) I com que la peque segueix mamant a la nit, vam haver d'idear la solució per a mi. Pensant en la idea dels pijames de lactància i, tenint en compte que m'havia comprat tots els pijames nous per quan neixés la Nutxi, oberts per dalt tal com m'havien recomanat a l'hospital, vaig decidir comprar una samarreta de polar al Decathlon (5 euros) i tallar-la a l'alçada de sota el pit. D'aquesta manera puc portar el pijama descordat per la part de la pitrera sense encostipar-me perquè tinc el polar que m'abriga. Quan la nena vol mamar, només cal pujar una miqueta el polar per treure el pit i puc seguir abrigada amb el nòrdic fins a sota el pit i amb el polar cap amunt. Una altra opció hagués estat fer un parell de forats a l'alçada del pit en comptes de tallar tota la samarreta, però en el meu cas quedaria massa abrigada.

dissabte, 22 de desembre de 2012

Un any molt intens

Fa un any, a aquestes hores, ja ens havíem "acomodat" a l'hospital. Encara érem una família de dos, però aviat passaríem a ser una família de tres.


22/12/2011
Ens va costar molt aconseguir-te, però un cop et vas gestar a la meva panxa i vas decidir sortir m'ho vas posar tot molt fàcil. Recordo tocar el teu cap quan estaves a punt de sortir i cridar tots plegats per animar-te a fer l'últim pas. Un cop a fora, la teva mirada em va enamorar, eres plena de vida, plena d'amor. I el teu pare no podia estar més emocionat, havia viscut intensament tot el part i ara observava la nostra presentació cara a cara, pell amb pell. Havíem esdevingut una família de tres... Recordo l'estada a l'hospital, com et trobava a faltar quan estaves massa minuts al bressol. El teu pare i jo no podíem deixar de mirar-te... Recordo l'arribada a casa, molt més intensa del que esperàvem, amb les emocions a flor de pell i tu dormint plàcidament... Recordo aquell silenci plàcid dins de casa, una casa ben plena des que havies arribat... Recordo aquells plors amb por de molestar quan et canviàvem el bolquer o quan tenies gana, o set, o fred, o son, o qualsevol cosa desconeguda per tu... Recordo tantes coses! Els sorollets a la nit, els primers sons conscientment, les primeres rialles i les primeres croquetes, els dia que et vas asseure i el dia que vas tastar la primera poma... I recordo voler gravar-les totes per sempre més, per poder assaborir cada moment...


Però no només són records el que em queda d'aquest primer any. Ha estat un any ple d'aprenentatges. Aprenentatge a ser mare (i el que em queda!), a seguir el meu instint independentment dels consells i comentaris, a deixar-te fer i caure si és necessari, a confiar en tu i en mi, i en nosaltres, a tenir paciència i no cridar, a improvisar i fer sobre la marxa i no planificar-ho tot, a ser més valenta, a escoltar-te i a mirar el món des d'un angle diferent, a estar al 100%... M'has ensenyat tantes coses! I no vull deixar d'aprendre, vull seguir explorant el món amb ulls d'infant!

22/12/2012
Ha estat un any ple d'emocions, amor, aprenentatge, oxitocina, rialles, avenços, tendresa, felicitat, descobriments, exploració, mirades, carícies, petons, massatges, joia, instint, superació, esverament, èxits, seguretat, poder... Ha estat un any molt intens. I et vull donar les gràcies per totes aquestes vivències, per fer de cada dia un dia radiant, per cada somriure i cada carícia, per omplir la meva vida i fer-me feliç.

En definitiva, gràcies per existir! I per molts anys baldufeta!

dijous, 20 de desembre de 2012

Preparades per a l'hivern! (Porteig)

Demà dia 21 de Desembre a les 11:11h hi haurà el solstici d'hivern. Tot i que de moment no sembla que hagi de fer gaire fred, algun dia d'aquesta tardor ja n'ha fet una mica. Per aquest motiu, durant uns dies, a la meva mare i a mi ens va portar de cap com fer-ho perquè la Nutxi anés ben abrigada a la motxilla. L'any passat era molt petita i amb el fulard i el meu abric anàvem de conya, però aquest any ja és més gran i cal tenir en comptes una sèrie de punts.

Segons la meva experiència, no és el mateix portejar un nadó que gairebé no es mou a un més grandet que ja vol gatejar/caminar, el/la portes al parc, etc. Com he dit, quan tenia pocs mesos de vida, amb un fulard elàstic i el meu abric no necessitàvem res més. Quan entràvem a un lloc que feia calor, fora l'abric i cap problema. Si feia molta calor, li baixava la capa de més enfora del fulard i perfecte. I al carrer si feia molt fred, podia afegir una manteta, però on vivim nosaltres no fa tan fred i si jo amb abric en tinc prou, ella amb fulard i abric en tenia de sobres.
Enguany, ella ja es mou i hi ha moments en que es cansa i es vol moure, o a vegades la portem al parc. Però el seu abric i després la motxilla em sembla una mica incòmode ara que encara li queda força amunt l'esquena de la motxilla. Així que vam optar per fer-li una espècie de cobertor/capa, molt fàcil de fer (gràcies, mare!). Simplement amb una manteta amb una goma passada per la part que li queda a dalt i que la goma tingui una "llaçada" a les puntes per poder-les passar per les tires de la motxilla.
En el nostre cas, podem passar les "llaçades" per les tires per penjar el bolso que hi ha a la boba 3G. Si voleu un cobertor més treballat, aquí podeu veure diferents fotografies de cobertors que han fet algunes mamis molt manetes.

Amb el cobertor anem molt bé, sobretot quan anem de compres, ja que quan entrem a una botiga, només cal obrir la tira de la manta d'una banda per tal que la manta quedi a un costat i voilà. Per anar al parc, amb portar l'abric a la mà i posar-li de seguida que baixa de la motxilla, ja és suficient. Una altra opció que vam estar meditant va ser la del "buzo". Al final la vam descartar perquè al cap i a la fi seran dos dies, aquí no fa tant fred. També vaig descartar l'abric especial per porteig per diversos motius. El primer, el preu. Tot i que diuen que s'amortitza, tenint un abric que ja em va bé per portar-la al davant, em va semblar innecessari. Això no vol dir que no pugui ser útil per altres portadors/es, que segur que ho és molt! Segon, el meu home també la porta i no agafaria l'abric especial, amb el que el cobertor ens serveix per qualsevol que la porti. Finalment, vaig meditar l'opció sobretot per portar-la a l'esquena, però per una banda he decidit no portar-la a l'esquena de moment i per una altra, em sembla que serà molt incòmode si ella vol pujar i baixar.

El que sí em sembla imprescindible per quan van en portabebès són els escalfadors per les cames. En podeu trobar molts models: de llana, de cotó, amb boteta, casolans, etc. Els que porta la meva peque els hi ha fet la seva besàvia de conjunt amb el gorro i la bufanda. Us agraden?
Si voleu més informació, hi ha diverses entrades molt interessants a la blogosfera sobre porteig a l'hivern. Podeu veure un recull de diferents opcions aquí i aquí.




dissabte, 15 de desembre de 2012

Contes per a nenes?!

Ahir vaig anar a fer una volteta a buscar una panera per la panera dels tresors de la meva filla ja que hi hem afegit coses (de fet l'estem transformant una mica per adaptar-la a la seva edat) i se'ns ha quedat petita. El cas és que vaig entrar a una botiga d'aquestes que tenen coses per la llar bé de preu a veure si trobava alguna cosa que em servís. Com sempre que vaig a una botiga d'aquestes, vaig aprofitar per mirar tota la botiga i vaig passar per la secció infantil, on tenen un munt de contes i aquest cop en tenien molts en català, cosa interessant!

El que jo no sabia és que també hi ha contes per nenes!! Què és això de contes per nenes?! És esgarrifós! No em vaig atrevir a obrir-lo perquè veient la portada ja m'imagino el contingut, us ho podeu imaginar vosaltres mateixes/os. Em sembla vergonyós que en aquests temps que corren, on els prínceps blaus ni són blaus ni són com ens els han venut i que avui dia la majoria de princeses treballem per guanyar-nos les garrofes, encara s'expliquin contes per nenes. No és que vulgui igualtat en tot, també entenc que hi ha coses "innates" que tenim els nens o les nenes, però que s'encaselli d'aquesta manera als infants em sembla terrible, perquè així no hi haurà manera de canviar-ho. He dit.

dimecres, 12 de desembre de 2012

No és un iogurt



Aquesta va ser la resposta que vaig donar a una amiga el dia que em va preguntar quan passaríem a la peque a la seva habitació. Li vaig dir que no tenia data de caducitat, que no era un iogurt. Reconec que a vegades són una mica borde responent, però és que quan sentim repetidament certes preguntes i certs comentaris, encara que vinguin de persones diferents, ens posem a la defensiva. Últimament ja no estic tant a la defensiva, però la pregunta me la segueixen fent. I la resposta segueix sent la mateixa, no tenim data fixada. La Nutxi dorm a la nostra habitació, que també és la seva, des del dia que va néixer. Primer dormia al moisès, però ràpidament ens vam adonar que ens era més pràctic tenir-la al llit amb nosaltres i per comoditat hi vam acoplar un llit de baranes treient la barana entre el llit gran i el petit. Des de llavors dormim plàcidamet els tres i de fet, el meu home dorm seguit tooota la nit. Nosaltres tenim nits de tot. Unes més mogudetes i altres més plàcides, però el que tinc clar és que donar-li el pit sense haver de moure'm gaire és fantàstic i a més és meravellós despertar-me i trobar-la allà. No dic que tothom hagi de fer collit, que cadascú faci el que vulgui, però per mi ha estat la solució ideal, a part que en gaudeixo.

A la pregunta quan la passarem al seu llit o a la seva habitació, caldria puntualitzar que ella ja està a la seva habitació i al seu llit (és l'última que ha arribat i té més tros de casa que la resta de la família! xD). Un cop dit això, no m'he plantejat quan anirà a dormir a una habitació diferent de la nostra, qui sap, potser ens ho demana ella un dia (hi ha molts nens i nenes que ho fan) o potser jo, o el meu home, necessitem canviar-la un dia. De moment sembla que aquest dia queda lluny, ja que tots tres hi estem molt còmodes. A més, si bé he après una cosa durant aquests gairebé 12 mesos que la meva filla és al món, és que més val no fer segons quins plans i anar sobre la marxa de les coses i situacions.

dimarts, 4 de desembre de 2012

Em falta l'aire

Segurament molts i algunes no entendreu aquesta entrada, però també estic segura que no sóc l'única a qui li passa això.

La meva filla té gairebé un any i des que en té 5 i mig que treballo. Tinc la sort de poder fer gran part de la jornada des de casa, però no ho puc fer sempre i hi ha dies que em toca estar fora de casa matí i tarda. Sort que de moment encara puc venir a dinar. No entraré en més detalls de la meva feina perquè no és l'objectiu, però en podria parlar entrades i entrades.

El cas és que quan vaig començar a treballar trucava cada dos per tres a casa per assegurar-me que la nena estava bé. Ja sé que estava bé, normalment està amb el seu pare o una de les seves àvies, però jo necessitava saber que estava bé. Ara encara ho faig, però ja no truco tant, simplement demano que em vagin passant el parte per whatsapp (sort de les noves tecnologies!!). A mida que s'ha anat fent una mica més gran m'he anat relaxant una mica, però tot i així, quan va avançant el matí o la tarda i per tant les hores que fa que no la veig, cada cop noto que em falta una mica més l'aire. I és literal! Tot i que sé que no em falta aire, la sensació és ben bé aquesta. Sort que mai he tingut una pujada espectacular de llet, si no, crec que vessaria llet cada dia, com li passa a moltes mares lactants. Quan es va acostant l'hora de tornar cap a casa, em noto més i més nerviosa, amb més ganes de deixar-ho tot i córrer cap a ella. Com quan em vaig enamorar del que ara és el meu marit!

M'agrada molt la meva feina, però cada vegada que em desenganxo de la meva filla és com si em treiessin un trosset de mi. I sé que només ho pot entendre qui ho ha passat. Qui m'anava a dir a mi que em passaria això! Jo no m'ho imaginava pas!

I a vosaltres? Us ha passat o us passa?!

dissabte, 1 de desembre de 2012

Trenta-quatre

Doncs sí! Avui, dia Mundial de la Sida, sembla que també faig 34 anys! Però per mi és el primer, el primer aniversari de la que ara sóc, el primer aniversari que no m'he recordat que era el meu aniversari i que no he preparat amb setmanes d'antel·lació. El primer aniversari que puc sentir el que sent la meva mare cada any quan faig anys. El primer de molts, en definitiva.
És per aquest motiu, que m'agradaria dedicar aquesta entrada a la meva mare, la persona que sempre ha estat al meu costat incondicionalment, perquè el seu amor és incondicional. La que segurament ha cregut moltes vegades que no hi arribava (com em passa a mi), però que a mi no m'ho ha semblat mai (com espero que li passi a la meva filla) i la que m'ha posat el llistó de la maternitat ben amunt.



A tu, mami, et vull donar les gràcies per haver decidit portar-me a aquest món i per haver confiat sempre en mi. Per estar sempre al meu costat, tant per celebrar les victòries com per plorar les derrotes. Per educar-me en l'exemple i ensenyar-me els valors de la vida. Per escoltar-me i aconsellar-me o renyar-me sempre que ho he necessitat, però a la vegada deixar que triés jo el camí i que m'equivoqués si era necessari. Per saber-ho tot de mi sense necessitat de parlar (suposo que d'això se'n diu vincle!). Per fer els sacrificis necessaris per tal que jo pogués estar ben alimentada, pogués anar de colònies, a la universitat i el que fes falta. Per treure temps de sota les pedres per jugar amb mi, per xerrar, per anar de compres, per anar a nedar, per preparar-me l'esmorzar cada dia (i la fiambrera durant la carrera!), per tenir els mil paquetets per desembolicar el dia de Nadal, o del meu aniversari i perquè ara la teva néta tingui la seva àvia per cuidar-la. Per ajudar-me a confiar en mi mateixa i animar-me a seguir endavant en els moments més difícils, tant professionals com personals. En definitiva, per ser la millor mare del món!! M'ha quedat una mica nyonyo, però ho sento així!

Moltes de les coses també les puc agrair al meu pare, però la gran majoria de nosaltres ho sabem, la mare és la mare! A.K.