divendres, 27 de desembre de 2013

Nadals decorats

Quan em vaig independitzar amb la meva parella vam comprar un arbre adient a la mida del pis que ja portava els llums incorporats amb fibra òptica. Amb això i quatre cosetes més pel menjador ja estava satisfeta com a decoració nadalenca i és que la meva parella és força anti-nadal i per tant calia arribar a un acord.

Enguany, la meva filla ja té dos anys i les coses van canviant. Jo tenia moltes ganes de decorar la casa igual que feia quan era petita, on planificava amb la meva mare cada detall i cada any era diferent. Després passàvem un dia o una tarda sencera posant l'arbre, el pessebre, i la resta de detalls. Per suposat que aquest any només ho decidiria jo, però ja volia fer un ambient més nadalenc. Primer vaig trobar-me amb un no rotund de la meva parella, però el dia que va anar a buscar la Nutxi a l'escola i va veure com flipava amb les boles, els cors, les estrelles i la resta de decoració nadalenca de l'escola, va canviar d'opinió. Finalment, vist que les dimensions del pis no han canviat i que aquest any incorporàvem el tió a casa, vam decidir mantenir l'arbre que teníem i adornar-lo una mica. El pessebre de moment no entra a casa...

A l'escola vam fer un taller de decoració nadalenca amb figuretes de sal on la Nutxi va xalar com la que més, així que després de deixar que s'assequessin, les vam pintar i les vam posar a l'arbre. Amb unes càpsules de nespresso vaig afegir un parell de campanes i ja tenim l'arbre decorat. Un arbre que està essent una gran entreteniment aquests dies, treient i posant les figures, observant com canvien els colors dels llums i com canvia la freqüència d'encès en funció del botonet que prem. Un arbre que en definitiva està sent un més a la família ja que li diu bon dia i bona nit cada dia, igual que al tió. Així que n'estem encantats!

Per les figuretes de sal només cal posar dues porcions de farina i dues de sal per una d'aigua, amassar bé i fer les figures. Un cop fetes, a la meva època les posàvem al forn, però aquest cop simplement les han deixat assecar.

Per les campanes, només cal agafar una càpsula de nespresso, un tros de neteja pipes i alguna bola de granadura per fer collarets de mida proporcionada a la càpsula.


I per cert, espero que hàgiu tingut un bon Nadal i un feliç Sant Esteve! Ara a pair una mica els dinars abans de finalitzar l'any i sobretot a seguir gaudint d'aquests dies en família i d'aquestes criatures al màxim!



dilluns, 16 de desembre de 2013

La gestió del temps

Torno al bloc després d'una parada significativa i demanant disculpes per aquest silenci. Gràcies a l'entrada del Carles d'un papa como Darth Vader, m'he adonat que cal que tregui temps d'on sigui per continuar aquest bloc. 

I és que mai se m'ha donat bé gestionar el temps, fins i tot vaig fer un curs de gestió del temps on em parlaven de prioritzar la llista de tasques en urgents i importants, urgents però no importants,  importants però no urgents i les altres (que acabaven caient de la llista). Durant aquest primer semestre la llista ha sobreeixit de tasques urgents i importants i he anat pitjor que el conill d'Alicia en el país de les Meravelles (avantatges i desavantatges de no tenir horaris a la feina...) Si li sumem l'adaptació de la Nutxi (i de la seva mare) a l'escola bressol, i els processos típics del fer-se gran en una nena a punt de fer dos anys, fa que moltes nits estigui hores i hores amb els pits enlaire enganxats a la seva boca, ara un, ara l'altre, per tal que la petita pugui relaxar-se i dormir mínimament bé sense gaires malsons. Vaja, res que no sapigueu moltxs de vosaltres!!

Però com us deia, gràcies a l'entrada del Carles m'he adonat que ja va sent hora de pujar el bloc a la llista de coses importants perquè és una de les meves vies d'escapament que m'ajuda a aclarir idees, a desfogar-me, a relaxar-me, etc, i perquè tot i que no ho faig per tenir seguidorxs, em fa moltíssima il·lusió que algú em llegeixi!

Tinc moltíssimes coses al cap acumulades durant aquests últims mesos, espero poc a poc anar-hi posant ordre i anar-les vomitant en aquest petit espai.

Gràcies a totxs per ser-hi!

divendres, 6 de setembre de 2013

Adaptació per a qui?

Setembre és temps d'escola. A mi sempre m'agradava molt tornar a l'escola, i sobretot preparar-me per anar a l'escola: bossa, llibres i llibretes, estoig, bolígrafs... però també m'havia de preparar psicològicament. La nit abans em costava dormir pensant en com seria aquell nou curs, en com haurien canviat (o no) els companys, en quina senyoreta em tocaria i si ens posarien molts deures... Després, no recordo gaires inicis, només el de 5è de primària quan començava el meu quart col·legi i em feia molta vergonya i una mica de respecte a què em trobaria. Tinc flaixos de molts moments diferents durant l'etapa escolar, però no dels inicis, només recordo els nervis.

Aquest any ha estat diferent, ja que ha estat la Nutxi la que ha començat. I jo no sóc ella, ni puc sentir el que sent ella, només ho puc imaginar, deduir, suposar.. Ja feia dies que hi donava voltes, com es sentirà en veure que no hi ha ni la mare, ni el pare, ni l'àvia, ni la iaia? Què passarà en el moment en que ens necessiti? No estava nerviosa, però la processó anava per dins, donant voltes a tot plegat i sentint-me malament per no estar al seu costat en tot moment. En algun moment del curs passat vaig decidir que aquest any estaria bé que la Nutxi anés a l'escola bressol, però aquests últims dies m'he volgut fer enrere milers de cops i m'he sentit egoïsta per portar-la i m'he sentit cruel per permetre que la nostra societat accepti que els nens ploren i que és normal. Espero que ningú em malinterpreti, però m'enfada i m'entristeix veure com tenim muntada la societat per tal de no poder veure i criar els nostres infants tal com es mereixen. I sobretot, les pel·lícules que ens muntem per tal d'adaptar-nos a la societat: l'escola els va molt bé perquè s'espavilen molt, així aprenen a compartir, aprenen a menjar, és normal que plori, però després s'ho passa molt bé, tots s'adapten... que jo entenc que hem de sobreviure, però diguem les coses pel seu nom: l'escola bressol és necessària en aquesta societat que va tot el dia de cul i que no té mesures de conciliació com toca, però no és necessària pels infants. Ni hauria de ser normal que ploressin, si almenys se'ns permetés a tots plegats fer un procés d'adaptació com cada criatura necessités. 

Un dia una amiga em va dir que l'adaptació era pels pares. En aquells moments li vaig dir que a mi no m'ho semblava, però aquí va quedar la cosa. Avui he vist ben clar que l'adaptació és per tots plegats, però sobretot ho és pels infants. I també he vist que seria necessària una adaptació més a mida. I no perquè la meva filla hagi necessitat més estona de mami, que potser la necessita un altre dia, sinó per altres nens que ploraven desconsolats perquè veien que el seu pare o la seva mare marxaven i s'havien de quedar allà. He marxat amb el cor ben encongit, pensant en si la meva filla empatitzaria amb el plor dels altres i també ploraria, però també pensant en aquests nens que necessitaven més temps per acceptar independitzar-se.

I compte! La meva filla avui no ha plorat, però està més neguitosa, li costa més dormir i a estones està una mica més absent, és a dir, ella també està fent el procés d'adaptació com pot.

I vosaltres, com ho porteu?

dilluns, 29 de juliol de 2013

Temps d'estiu, temps de vacances

Disculpeu el retard en l'entrada d'aquesta setmana, però fa massa calor com per quedar-se a casa i el cap de setmana hem estat fora. És estiu i hi ha ganes de platja, piscina, migdiada, ombra, sorra, mar, brisa, i en definitiva, vacances!!

Encara treballo i toca tancar un munt de temes abans de plegar, amb el que aquests dies són de bojos amb reunions amunt i avall (més del normal), amb les coses de sempre i preparant ja el nou curs, per tal que el Setembre no sigui més boig encara.

I aviat aviat, farem maletes! Allò que diuen que no s'ha de deixar per última hora, jiji! I més quan hi ha una criatura que "t'ajuda", essencialment a treure les coses, no a posar-les. Aquest any aprofitarem que l'àvia ens distregui la criatura men
tre fem les maletes, perquè si no, veig que marxarem amb el que portem posat...

Us desitjo unes bones vacances a totxs i que torneu ben relaxats i relaxades. I sobretot, gaudiu al màxim de les vostres criatures, que és temps d'estar amb ellxs les 24 hores del dia! Quines ganes!!!

Ens retrobem al Setembre!

dissabte, 20 de juliol de 2013

El xarampió i les vacunes

Aquesta setmana han advertit des dels mitjans de comunicació i des de la generalitat de Catalunya que hi ha hagut un brot de xarampió. No és el primer cop que passa, l'any 2011 es van detectar força més casos de xarampió que enguany, tot i que l'any 2000 es va aconseguir l'eliminació del xarampió autòcton a Catalunya.

En aquest cas, el brot va començar al Sónar, amb el que la majoria dels afectats són adults sense vacunar, probablement la triple vírica no formava part del seu calendari vacunal quan eren infants. En el cas de fa dos anys, també hi havia nenxs sense vacunar, tot i que avui en dia, la vacuna sí que existeix al calendari vacunal. Però no només passa aquí a casa, els casos de xarampió han augmentat a tot Europa i Àfrica. La OMS fa una crida a augmentar les campanyes de vacunació del xarampió i, tot i que en països desenvolupats el xarampió no acostuma a ser mortal, dóna xifres sobre la seva mortalitat. I jo em pregunto, si és una vacuna segura i fàcil d'administrar, per quins motius no es vacuna? I no és la primera malaltia que s'ha considerat erradicada i deixa de ser-ho...

Quan va néixer la Nutxi, jo havia sentit campanes sobre pro-vacunes i anti-vacunes. En algun moment, vaig comentar la possibilitat d'informar-me sobre la no vacunació per saber quins motius tenien i la meva parella em va deixar molt clar que les vacunes del calendari les posaríem, així que no vaig buscar més informació. Em va donar les seves raons i em van semblar molt acceptables. He seguit sense informar-me dels motius dels no-vacunes, però per altra banda cada vegada tinc més clar que cal vacunar per evitar que passin coses com el que està passant amb el xarampió. Crec que no cal vacunar d'absolutament tot amb els ulls tancats (almenys jo no ho faré), però n'hi ha unes quantes que són molt importants. Sé que és una opció de cadascú i que he de respectar les decisions de les famílies, almenys com a ésser individual, però què passa quan els actes del veí posen en perill la teva vida? Algú diria que si una persona no vacuna les seves criatures és problema de la família si després contreuen la malaltia, però en aquest cas hi ha un efecte que se'n diu immunitat de grup, és a dir, el fet que una part important de la població es vacuni fa que tot el grup quedi immunitzat. El no vacunes aprofiten aquest fet (conscient o inconscientment) i gràcies a que hi hagi una part important de la població vacunada, els que no ho estan no s'assabenten, però quan aquesta part de la població va deixant de ser important, la immunitat es perd!

A mi, personalment, el fet que algú s'aprofiti de la societat, no m'agrada. En aquest cas, potser per inconsciència ho puc arribar a respectar. Ara, que posin en perill la salut de la meva filla (o la meva) ja no ho tolero tant. Per altra banda, no sé fins a quin punt les autoritats sanitàries podrien forçar més la situació, com per exemple no escolaritzant els infants no vacunats. Considero que és un problema de salut mundial! Però no només per la possible hospitalització (o mort) d'un infant no vacunat sinó perquè el que ho està té més probabilitats de contraure la malaltia (ja sabem que les vacunes no són 100% efectives)!

I vosaltres, què opineu?

Si voleu més informació:

diumenge, 14 de juliol de 2013

El tràfic de roba

Les que tenim la sort de tenir cosines, amigues, germanes i veïnes que ens deixen roba per les nostres criatures o que som nosaltres les que deixem roba per les criatures de cosines, amigues, germanes i veïnes sabem de què va el carretejar bosses amunt i avall contínuament plenes de roba que no pesen uns quants grams, que la roba, per molt de bebè que sigui, quan l'agrupes va pesant! Bé, parlo de roba, pe`ro podria parlar de trastos varis...

Hi ha persones que no els agrada que els deixin roba, hi ha persones que no els agrada deixar-ne, però n'hi ha moltes d'altres que no ens importa. Jo he tingut la sort de que la Nutxi té roba per parar un tren i de tots els estils perquè crec que ens deixen roba fins a 5 persones diferents, de les quals alguna suma roba de més bebès. Considero que és una gran sort poder aprofitar la roba, que a més està noveta la majoria de les vegades. I així, de tant en tant ens permetem algun caprici de modelet sense mirar gaire el preu (dins d'uns límits!).

Reconec que en algun moment m'he agobiat una mica de tanta roba. Al principi, quan encara no havia nascut la Nutxi, tota la roba que em van passar estava més o menys barrejada entre 0 i 12 mesos, però la majoria de les etiquetes estaven tallades per no fer-li mal a la pell. Així que ja em veieu posant la roba peça sobre peça per poder ordenar-les en ordre creixent. I si l'has de tornar, no t'oblidis de marcar-la, tot i que aquesta és la part fàcil, amb un retolador permament i "andando"! I total, li dura dos dies i l'has d'anar retirant (sigui deixada o no)! En aquest cas, tinc a mà una caixa on hi vaig deixant les peces que un dia veig que ja no li van. Quan canvia de talla o canviem de temporada faig neteja de la caixa i repasso l'armari. Separo les peces que deixaré, ja que per temporada o per sexe no totes van bé i endavant. L'última vegada, es van juntar canvi de temporada i canvi de talla, més la roba que m'havia baixat la veïna que ara també n'hi deixa a la meva cosina (i jo en sóc la intermediària) més la que la meva cosina li tornava a la meva veïna... com podeu comprovar a les fotos, allò semblava una botiga de roba! Al final és qüestió de pràctica! 

M'encanta la roba! De fet, en alguna ocasió havíem fet mercadillo amb les meves amigues i cosines, tot i que és una mica més difícil perquè les talles no són les mateixes.... Des d'aquí donar les gràcies a tota la gent que ens deixa roba i animar-vos a entrar en aquest mercat d'intercanvi deixant la roba dels vostres nadons a les persones properes, si no ho feu ja!

Algun altre truc d'organització?






dissabte, 6 de juliol de 2013

La (no) intimitat

Quan va néixer la Nutxi, crec que una de les coses més importants que vam perdre a casa va ser part de la intimitat. Algú pensarà que la culpa és nostra per posar-la a dormir amb nosaltres, però no em refereixo a aquest tipus d'intimitat, que és qüestió d'imaginació (entre d'altres).
Imatge extreta de la pàgina livinginpixels.net
Em refereixo a la pròpia intimitat de la persona, ja que vam començar a tenir gent tot el dia a casa. Això és una sort per una banda, ja que la Nutxi sempre té qui la cuidi i això ens fa estar tranquils, però per una altra, tothom vol ajudar, (com és normal i ho agraeixo) però moltes vegades es tradueix en una invasió de la nostra vida: recollir el rentaplats implica obrir tots els armaris per trobar on van les coses (i moltes vegades estan en un altre lloc), plegar la roba implica obrir tots els armaris de roba, inclosos els calaixos de la tauleta de nit, hi ha qui es posa a netejar sense permís més o menys a fons... però si ja tenim dona de fer feines! hi ha qui porta plantes i es dedica a fer la jardineria de la casa (sense consultar, of course), un dia algú que hi havia a casa em va dir que havia obert tots els armaris del lavabo per trobar nosequè....i a sobre, alguns obrien amb clau sense trucar... o altres venien de visita a l'hora de sopar, o del bany, o de dormir....

Al principi tot això ho vaig viure força malament, perquè em sentia que havia perdut la nostra intimitat per complet. Amb la Nutxi anar al lavabo ja no era el mateix, però amb gent tot el dia a casa tampoc... i què nassos, em sentia invadida en molts altres aspectes i tenia sentiments contradictoris. Per una banda, agraïa el que la Nutxi tingués persones que la cuidessin, per altra em semblava massa hores amb gent a casa i no podia gaudir de la meva família tant com volia. Per una altra banda, també ho feia per les altres persones, perquè sé que els fa il·lusió estar molt amb la Nutxi, llavors em sentia egoïsta per voler estar sola amb la meva filla, etc. I suposo que les hormones post-part no ajudaven...

Poc a poc vam anar marcant alguns límits i suposo que tots ens vam anar adaptant al nou paper. Ara, seguim tenint la casa plena de gent contínuament, però també hem de treballar, amb el que moltes vegades no ens queda més remei. També sé que la relació de la Nutxi amb altres familiars és enriquidora per uns i per altres i faig alguns esforços per potenciar aquestes relacions. Els altres intenten respectar més algunes coses (d'altres no ho hem aconseguit canviar). I entre tots, sobretot amb diàleg, ens anem adaptant a aquest canvi continu.

I a vosaltres, us va passar?


dimarts, 2 de juliol de 2013

1 any!

Doncs avui fa un any que vaig començar a escriure aquest bloc i em fa molta il·lusió! Són 53 entrades que donen per una entrada a la setmana. Els temes, diversos. Si mirem les etiquetes, del que més he parlat són de les meves reflexions, els meus sentiments, de lactància, de vida i feina, de vincles i per suposat, tot entorn de la maternitat, que és la responsable d'aquesta revolució que vaig començar a viure ja fa un any i mig i que necessito compartir amb totes les persones que em llegiu. I perquè no sé d'on treure més temps que si no, us asseguro que escriuria més.

També vull donar les gràcies a totes les persones que em llegiu i em seguiu i les que comenteu. M'ajudeu a mantenir el bloc viu i a saber que comparteixo les meves experiències amb algú i que poden servir d'alguna cosa, com a mi m'han servit altres esperiències d'altres mares i pares.

Espero continuar molt temps, ja que la maternitat tot just acaba de començar i per sort és per tota la vida!

Gràcies!

dissabte, 29 de juny de 2013

A dormir feliçxs

Avui fa un any va sorgir una iniciativa en contra de les teràpies conductuals per dormir les criatures. El hashtag #DesmontandoaEstivill va ser trending topic al Twitter durant força hores. Malauradament, sota el meu punt de vista, la iniciativa va perdre força pel fet d'anar directament en contra d'una persona en concret, ja que per desgràcia no és l'únic que proposa aquests mètodes per dormir les criatures i anant en contra d'algú fàcilment es perd el respecte. Sé que ell, proposant aquests mètodes no respecta les criatures, però personalment crec que això no ens dóna dret a faltar el respecte a ningú. He de dir també que estic totalment en contra de les teràpies conductuals ja sigui per adormir les criatures o per fer que mengin o per qualsevol altre procés que jo considero maduratiu. Crec que des del món adult moltes vegades no som conscients que per aprendre a parlar, a caminar, a dormir, a controlar els esfínters, a menjar i un llarg etcètera, ens calen hores de rodatge, però sobretot, ens calen hores de maduresa, ja que el nostre cos no està preparat per fer-ho des del moment en que naixem sinó que va madurant i es va preparant. Com que d'adults totes aquestes funcions ja les sabem fer i és més, de vells algunes es perden, a vegades ens oblidem que és el nostre cos el que en algun moment ha estat preparat per a la funció en concret i és llavors i només llavors quan realment ho hem integrat a la nostra vida quotidiana. En el cas del menjar no és només maduratiu sinó que no totxs mengem les mateixes quantitats i comparar criatures és un terreny perillós (en el menjar i en qualsevol aspecte). I també vull aclarir que el fet d'estar completament en contra d'aquest tipus de teràpia no vol dir que estigui en contra de les mares i pares que l'apliquen, simplement no comparteixo gens el seu punt de vista en aquest aspecte de la criança. 

Centrant-nos en el hashtag d'enguany, #adormirfelices, us explicaré la nostra experiència personal. La nostra filla dorm a la nostra habitació des del dia que va néixer. Abans que neixés, jo tenia la idea d'adosar un llit de baranes al nostre llit, però algunes persones em van convèncer que la posés en un moisès a prop meu perquè igualment m'hauria d'aixecar. Els primers dies, de seguida que plorava, la meva parella s'aixecava i em donava la nena, jo m'asseia i li donava el pit, però per mi no era còmode. Agafava fred d'estar asseguda, em quedava feta un quatre i el més perillós, m'adormia amb la nena en braços amb la corresponent por que em caigués. Ben aviat, aconsellada per una llevadora, em vaig estirar per donar-li el pit de manera que la nena passava les dues o tres primeres hores del seu son al seu llitet i després dormia entre nosaltres. No em feia por aixafar-la perquè jo dormia tota la nit proteginat-la amb el braç, però sí em feia por que passés massa calor entre nosaltres (sabeu que és un risc per a la mort súbita?) i també jo em despertava amb el cos encarcarat. Així doncs vam tornar a la meva idea original i vam adosar un llit de baranes al nostre llit fins avui que encara dorm amb nosaltres.

Per mi ha estat la salvació a dormir i per la meva parella encara més, ja que des d'aquell dia que dorm tota la nit seguida. La Nutxi i jo encara no dormim tota la nit, però generalment ens despertem un moment de res i seguim dormint. Hi ha dies en que es desperta més i dies en que menys. El mínim són dos cops i el màxim... no ho sé, perquè alguna nit m'he descomptat entre malsons, calor, aprenentatges... però per mi res com haver-me d'aixecar cada vegada que la nena ens necessita enmig de la nit. Amb això no vull dir que tothom hagi de fer el mateix! Per mi ha estat qüestió de supervivència (i pel plaer de poder veure com dorm plàcidament
), però la supervivència és molt personal i cadascú ha de fer com cregui, pugui i vulgui. El que sí crec fermament és que moltes criatures (n'hi ha que dormen tota la nit seguida) ens necessiten en algun moment de la nit i cal que les atenguem perquè generalment són necessitats bàsiques: fred, calor, gana, por, sol·litud...

I com s'adorm la meva peque cada nit? Doncs de moment amb la mami i al pit. Des de ben petita vam instaurar una espècie de rutina que simplement consistia en que quan ens semblava que ella tenia son i ja era per tota la nit,anàvem ella i jo a l'habitació i amb la llum ben baixeta li donava el pit fins que s'adormia profundament. De ben bebè, la deixava al seu llit quan em semblava que ja dormia profundament i quan em necessitava hi anava corrents (si jo encara estava desperta) o m'hi acostava i li donava el pit si jo ja dormia. A mida que s'ha anat fent gran, ella mateixa es gira quan ja té prou pit i segueix dormint. Hi ha dies que en 10 minuts ja s'ha girat i dies que necessita una hora per relaxar-se. I finalment, una demostració més que és qüestió de maduresa, és ella mateixa la que ara intenta estirar-se i tancar els ulls per dormir sense el pit. Encara no ho ha aconseguit i fa molta gràcia veure-la tancant els ulls fort per dormir, però estic segura que serà qüestió de temps el que s'adormi soleta sense la necessitat de la mare o més endavant del pare. Això sí, no faltarà el conte abans d'anar a dormir, que jo recordo el que m'agradava que em llegissin i m'acotxessin (també recordo que es dormia millor al llit del pare i la mare :-p)

Que dormiu feliçxs aquesta nit!

dissabte, 22 de juny de 2013

Desinformació o confiança?

L'altre dia llegia una entrada del magnífic bloc de l'Alba Padró sobre llibres i mites i voldria aportar el meu granet de sorra al tema de la cerca d'informació.

Estic totalment d'acord en que cal ser crítica amb tot i tothom, tot i que aquesta paraula potser està una mica malentesa. Ser crític/a no vol dir desacreditar tot el que ens envolta, sinó tenir recopilar la suficient informació per fer-nos una idea de què volem i com bé diu ella, destriar el gra de la palla.

I per què som tant crítiques en unes coses i tan poc en unes altres? Jo crec que és qüestió de confiança. No confiem en que un/a venedor/a voldrà vendre'ns el millor per nosaltres o les nostres criatures, sinó que per experiència sabem que més d'una vegada ens han entaforat allò que els anava bé a ells i no pas a nosaltres. Per aquest motiu, perquè la feina del venedor o venedora és vendre, no ens refiem d'ells i busquem tota la informació necessària fins a estar convençuts/des que estem comprant allò que volem o necessitem. Tot i així, cadascú prima les seves prioritats i de ben segur (i per sort) no totes les persones triarem el mateix model de cotxet (tot i les modes) o el mateix pis.

Per altra banda, quan tenim una malaltia o ens trenquem una cama, per exemple, anem al metge i confiem en que aquella persona sap el que es fa i vetlla per la nostra salut. El mateix quan portem la nostra criatura al pediatre, confiem en que és el/la pediatra qui vetlla per la salut dels nostres nadons (a part de nosaltres, per suposat). El que tenim, sota el meu parer, molt malentès és qui vetlla per la criança dels nostres fills. I és que els únics que realment podem vetllar pel benestar de les nostres criatures som nosaltres mateixes, mares i pares. I el benestar passa per tenir un bon vincle, per tenir les seves necessitats bàsiques ben cobertes, per tenir la protecció que necessita, i un llarg etcètera. Ni pediatres, ni àvies, ni veïnes. Cadascú ha de criar en funció dels seus principis i de les seves necessitats, dins d'uns límits de bones pràctiques, per suposat. I el que va bé a uns no va bé als altres.
 
Jo crec que tot això ho vaig descobrir quan vaig aterrar al planeta mare. Abans, però, vaig tenir la sort de veure exemples al meu voltant que criaven com jo creia que era el més natural, amb consciència i proximitat a la criatura. Jo havia decidit que la Nutxi vingués al món, no l'anava a tenir perquè tocava sinó que ho feia de manera conscient i conseqüentment la volia criar de manera conscient.

Un altre tema és la lactància. Jo mateixa creia que potser no tindria llet pels exemples que havia vist al meu voltant... així doncs, qui vetlla per la lactància? No és una malaltia, per tant no necessitaríem un metge, però en canvi sabem (o creiem) que ginecòlegs, llevadores i pediatres en saben, de lactància i confiem en ellxs perquè la seva feina no és vendre, sinó vetllar per la salut dels altres. Un altre tema és el que és i el que hauria de ser... Anys enrera, no necessitaven cap expert/a en lactància, perquè sempre es veien exemples, tot i que bé existien les dides... Avui en dia, poques lactàncies veiem i com que és referent al nostre cos i té a veure amb la salut, de seguida passem la pilota als professionals. Però el que ningú ens diu és que existeixen unes professionals magnífiques i reals que sí que saben de la lactància! Llavors un dia, per casualitat o no, t'assabentes que existeixen i comences a estirar del fil, i llavors deixes de confiar en els que creies que eren els professionals que t'havien d'assessorar del tema, perquè comences a sentir coses que fan mal a les orelles, tot i que per sort n'hi ha algun que es salva....

He de dir que quan em vaig llegir aquest llibre a mi em va agradar i no vaig percebre res estrany... de fet, no vaig percebre que estigués enfocat al part medicalitzat, potser perquè tenia molt clar que volia un part natural... si el trobo li faré una repassada a veure si canvio d'opinió :-p

dilluns, 17 de juny de 2013

Que bé t'ho muntes!

Això és el que em diu molta gent quan els dic que no tinc horari fix i que puc treballar des de casa. La veritat que no sé si m'ho munto molt bé o no, però a mi sempre em fa la sensació que m'ho munto fatal...

Treballar sense horaris és una arma de doble fulla. Si un dia has d'anar al metge o vols anar de rebaixes no cal donar explicacions, però si un dia has de lliurar una cosa, l'has de lliurar i punt. I generalment hi ha més casos d'aquests que no pas dels altres.

Això és el que m'ha passat aquests últims dies, que teníem un projecte per lliurar i per tant he hagut d'esgarrapar hores de son i de nena, que són les que més em dolen. Abans de ser mare, feia les hores que fes falta i ni m'importava massa ni n'era del tot conscient. Quan em vaig reincorporar a la feina després de la baixa de maternitat vaig tornar fent la jornada completa i va ser quan em vaig adonar del nombre d'hores que havia arribat a fer i que trobava tan normal. I és que fent la jornada que em toca us asseguro que no arribo a la meitat de tota la feina que feia abans. Quan ho vaig comentar a les meves amigues es van fer un tip de riure i em van dir que creien que jo era l'única que no me n'havia adonat....

Però els meus companys i companyes fan el mateix... llavors què hem de fer? Les meves prioritats han canviat, hi ha qui ho entén i hi ha qui no, però el que més em preocupa és si aquest lloc de treball està fet per conciliar la vida laboral i familiar. Algú em dirà que n'hi ha moltes que se n'han ensortit, malauradament al meu departament n'hi ha poques i les que hi ha no les vull d'exemple, precisament. Algú em dirà que potser no ñes el meu lloc, però la meva feina m'agrada molt i no em veig fent una altra cosa, la veritat.

Crec que el més important és tenir clares les meves prioritats i ser-ne conseqüent, així que seguirem esgarrapant el temps d'on sigui i seguirem fent el que podem. Espero que tot aquest esforç serveixi d'alguna cosa.

dissabte, 8 de juny de 2013

Et pren el pèl

Fa un temps vam estar fent un curset de "natació" per a nadons. Vam abandonar perquè la tardor ens va portar molts virus i setmana rera setmana havíem de faltar a la classe. Però hi havia una altra cosa que no m'acabava d'agradar, l'enfoc que tenien els monitors envers els infants. Com tot, algú estarà d'acord amb mi i algú no, però hi ha certes obligacions que no les entenc. 

Un dia vam arribar tard i a la nena li va costar adaptar-se. Plorava perquè no volia "fer classe" i preferia estar arrapada a mi, així que vaig abraçar-la i li vaig començar a explicar on érem i què hi feiem. Em va venir el monitor dient que jo havia de mar
car el ritme i que li havia de transmetre confiança, però que jo manava i dirigia. I per tant l'havia de posar en posició classe (agafada per sota les espatlles, però separada de mi) i fer la classe. A mi no em va sembla adequat i ho vaig fer a la meva manera. Quin sentit tenia separar la nena del meu cos quan era ella la que em demanava estar enganxada a mi?

Tot va quedar en una anècdota, però uns dies més tard en vaig visualitzar una altra que em va semblar més heavy. Hi havia un nen d'un anyet que portava un parell o tres de setmanes que plorava molt i no volia desenganxar-se del seu pare. De cop sento que la monitora li diu: "et pren el pèl" i em miro el nen. El nen estava tremolant, amb els llavis morats i el pare li va contestar que tenia fred. La resposta: "si tingués fred estaria morat". Un moment, un moment, un moment. Cal arribar a l'extrem que una criatura es posi tota morada per decidir que està tenint fred? No és suficient veure que la criatura està tremolant i té els llavis morats? A més, si la criatura plora és per algun motiu! S'està intentant comunicar per dir que hi ha alguna cosa que no és del seu grat! Que té un any! Que encara no parla! Què vol dir que et pren el pèl?!

No suporto la gent que creu que els infants són terroristes, o tirans que han vingut al món per fer-nos la vida impossible. Perquè és clar (mode irònic on), ellxs han decidit venir a aquest món a conspirar contra els adults i a aixafar-nos la nostra vida ideal, amb horaris laborals extenuants i rutines rígides i accelerades. I volen fer-nos canviar la vida social, i el nostre temps lliure, i les nostres prioritats. Ellxs, que no tenen escrúpols i decideixen posar-se a plorar en el millor moment, quan estem enfonsant-los a la piscina, o dormint, o parlant entre adults (mirant el mòbil, l'ordinador...) i ignorant-los, o fent el sopar (de desagraïts l'infern és ple! Jo que t'estic preparant un sopar deliciós...). Pobres de nosaltres, els adults, que ens deixem entabanar per marrecs que no aixequen un pam de terra perquè ploren per prendre'ns el pèl i veure fins on arribem. Això és no entendre (o no voler entendre) res!

dissabte, 1 de juny de 2013

Mètode gandul per no fer farinetes

Així és com he batejat jo el que hem fet a casa per introduir l'alimentació complementària (AC), tot i que no m'agraden els mètodes. El meu home prefereix dir que som hippies, però a mi no m'agrada etiquetar-me i menys quan crec que no és cosa de hippies, sinó de cada família, sigui del moviment que sigui o tingui els principis que tingui. Altres en diuen baby led-weaning (BLW), però considero que el BLW és el principi en el que es basa aquesta introducció, després cadascú fa i desfà a la seva conveniència.

Quan es va començar a acostar la introducció dels aliments complementaris, em vaig començar a plantejar per quins motius a cada CAP donaven pautes diferents i quina era realment la part important, sota el meu parer. Per altra banda pensava que si al principi la Nutxi havia de menjar poc, quina mandra cuinar especial per ella per dues cullerades si és que arribava. A més que jo seria un desastre amb les farinetes quan volguéssim sortir a menjar a fora perquè més d'una vegada improvisem. Casualment un dia vaig sentir parlar una mare que donava el menjar al seu fill directament en trossets i casualment també vaig anar rebent aquesta informació (dic casualment, però sempre he pensat que les casualitats són molta casualitat... és a dir, que crec que simplement estem més receptius a certes coses i per això ens arriben). Entre d'altres, vaig anar a parar a un bloc que crec que ho explica molt bé. Li vaig explicar al meu home i ell va estar-hi d'acord, així que vam començar a introduir els aliments poquet a poquet i directament a trossets. Per suposat que si un dia fèiem una crema de verdures, a ella no li posàvem sencer perquè mola, sinó que la idea és que els tres mengem el més semblant possible i per tant si nosaltres mengem crema de verdures ella també. O per exemple, la verdura jo sempre me la menjo aixafada, doncs ella generalment també.
 
Quan començar?
Als CAP comencen a proposar la introducció d'AC al voltant dels 4-6 mesos, en funció de les hores que treballa la mare i la quantitat de llet que es pot extreure. La OMS recomana la lactància materna de forma exclusiva fins als 6 mesos. Però hi ha altres col·lectius (per exemple, a Regne Unit, o l'Associació Americana de Pediatria) que no es basen en una edat concreta, ja que cada criatura té el seu ritme individual. Així, el nadó està preparat per começar quan:
  • s'aguanta assegut/da o millor, s'asseu sol/a
  • comença a tenir interès pel menjar (ho demostren molt clarament perquè et miren com menges, volen agafar-ho, se'ls fa la boca aigua i fan com si mengessin)
  • ha perdut el reflexe d'extrusió (no treuen la llengua contínuament com si tinguessin alguna cosa que els molesta)
  • sap mostrar senyals de gana i sacietat (generalment et miren amb cara de per què no me'n dones quan en volen i tanquen la boca quan no en volen més)
Per on començar?
Es tractava d'adaptar una mica la nostra alimentació per tal que li poguéssim donar directament el mateix o fins i tot directament del nostre plat. Al principi essencialment ho llepava i experimentava amb les textures. Trossos de pera grans perquè els xuclés, o de meló, síndria... Platan aixafat, patata, bròquil, un tomàquet, etc. Essencialment, o li posava coses molt grans només perquè jugués i xuclés o si li posava més petit, rotllo arròs, intentava provar jo si ho podia empassar sense mastegar. Per exemple, la carn al principi li posava gran, però quan va començar a tenir dents i mossegava trossos massa grans, li vaig picar (al final només van ser un parell de vegades).
Cous-cous amb tomàquet. 9 mesos i mig. Això sí, amb el cous-cous el terra queda maco maco :-)

I si s'ennuega?
Aquest és un tema que fa molta por. I més quan menges a més gent perquè tothom opina i tothom es creu amb dret de donar-li menjar, cosa que no s'ha de fer. Idealment és l'infant qui ha d'agafar el menjar i si vol (o en sap) portar-lo a la boca. Entenc que és inevitable donar-li de tant en tant, almenys nosaltres ho hem fet, però més que donar-li li acostem a la boca i si ella vol fa el pas d'obrir la boca i agafar-ho. Cal anar amb compte amb les àvies i les tietes perquè no te n'adones i ja li han enxufat (que no donat) el menjar a la boca. Llavors és quan el nadó no sap gestionar el menjar i a vegades se'n va a la gola. Altres vegades agafa un tros massa gros i també se li va endarrera. Una cosa que em vaig fixar jo era en la posició de la nena. Quan va començar encara no s'asseia sola, tot i que es mantingués asseguda a la trona. Doncs quan se li anava alguna cosa a la gola, la seva posició era amb l'esquena corvada endavant i el cap una mica enrera mirant una mica amunt. Proveu vosaltres mateixes/os i veureu que us passa el mateix.

Sobretot, no perdre els nervis i deixar-lo fer perquè ells mateixos saben treure-s'ho, a no ser que veieu que s'està ofegant de veritat, és clar! Però normalment no passa. Nosaltres el que fèiem era ajudar-la a posar l'esquena més recta, o més aviat a posar el cap endavant mirant una mica més avall de l'horitzó. Un parell de vegades sí que la vam posar del revés, més que res per ajudar-la a que no anés més enrera, però res de picar estant del dret, que fa l'efecte contrari. Una altra cosa que feia jo era quan veia que agafava un tros molt gros ensenyar-la a mastegar exagerant jo l'acte perquè m'imités. Això funcionava molt bé.

Necessita horaris?
El primer iogurt. 11 mesos
Cal tenir una cosa clara, la llet és l'aliment principal del nadó durant el primer any de vida. Per tant, l'alimentació és complementària. Després, paulatinament, passa a ser al revés. Horaris? Doncs no hi ha un horari concret. Jo recomano posar-lxs amb els grans a taula perquè així ens imiten i van integrant l'acte socialitzador. Sobretot al principi que essencialment experimenten. Més endavant dependrà dels horaris de la família i els de la criatura. En el nostre cas, al principi era un desmadre, però crec que era més la sensació o les expectatives, com per exemple que havia de fer tots els àpats quan realment no fa falta. A mida que va anar menjant més també va aprendre a demanar menjar quan ella volia i poc a poc ella soleta va anar establint un horari i, en el nostre cas, més o menys ens hem pogut adaptar a ella.


Conclusions de la nostra experiència:
Per nosaltres ha estat una introducció senzilla (tot i els comentaris de familiars i amics), d'aprenentatge per totxs, divertida, una mica bruta (però us asseguro que amb 17 mesos que té no embruta més que una criatura que ha començat menjant farinetes). També he de dir que a nosaltres ens va tocar introduir a l'estiu, suposo que és més fàcil perquè molts dies acabava a la dutxa. Però el millor de tot és que va ser una introducció plaent, tant per ella com per nosaltres.

Més informació:

Si teniu dubtes, els podeu plantejar als comentaris!


dissabte, 25 de maig de 2013

El meu part silvestre


Dins de la Setmana Mundial del Part Respectat he pensat que estaria bé fer balança del meu part, que ja us avanço que, tot i que no li puc posar un 10, va ser molt respectat.

La crònica: 
 
Després de tot un dia amb pròdroms i a la nit fer-se les contraccions rítmiques i força seguides (cada 5 minuts i un de duració), anem a l'hospital, però és una falsa alarma. Encara estic d'1.5 cm. M’ofereixen quedar-me o tornar a casa (cosa que em recomanen). Jo prefereixo mil cops tornar a casa, si no, sé què pot passar... així que tornem cap a casa.
L'endemà també tot el dia anar fent, cada vegada més intenses, però no és fins a la nit que la cosa es comença a activar de veritat. Cap a les 23:00 les contraccions són fortes, però no són prou seguides, segueixen sent cada 5 minuts. Ja m'he dutxat, m'he anat movent per tota la casa he intentat sopar, tancar els ulls, però començo a no saber com posar-me i tinc ganes de vomitar, així que al final decidim tornar a l’hospital i sortir de dubtes, ja són quarts de 2. 
Els 5 minuts de cotxe se’m fan eterns, tot el viatge em sembla una sola contracció. Ara sí que fa pupeta! Quan aconsegueixo arribar a la consulta de la llevadora estic força descontrolada de dolor, fins i tot em plantejo que potser hauré d’acabar demanant l’epidural....em preparen, em porten al paritori, no m’atreveixo a demanar la sala de parts naturals veient com estic... la llevadora em demana si tinc pla de part, li dic que el busqui per la carpeta ella mateixa. El troba, es queixa dels pocs recursos que hi ha i de seguida comença a “complir els meus desitjos”: música, pilota...em posen una esterilla a l’esquena... un 10! Jo començo a agafar confiança i a controlar el dolor un altre cop. Ella es queda allà amb nosaltres, sense molestar, pèrò a la nostra disposició. Parlem sobre el pla de part, de les alternatives a l’epidural, de si cal que m’assisteixi la gine o amb ella ja en tenim prou (és el que jo prefereixo)...
Em proposa fer-me un tacte a les 4:00, però una mica abans començo a tenir ganes d’empènyer. Em diu que cap problema i jo li dic que no he trencat la bossa, però em diu que no em preocupi, que pot néixer amb la bossa intacta sense problemes, així que em quedo més tranquil·la i en res trenco la bossa. Quin alleujament i a la vegada quin mal!!! Ara les contraccions són de veritat!! Em fa el tacte i em diu que estic de 5.5-6... socors!!! No sé si aguantaré, però jo no vull epidural, així que em comencen a preparar la banyera. Al cap d’uns 10 minuts em diu: “ja no fa falta banyera, ja estàs en  completa, la Nutxi ja és a punt per sortir!!!” Ostres! No m’ho crec! Quines ganes!!! Al cap d’un moment entra l’infermera (que també li poso un 10) amb la mala “pata” que també entren 3 o 4 persones més. Jo tinc els ulls tancats, concentrada en el meu cos, però sento molt moviment i acabo per obrir els ulls. Veig un munt de gent (sort que no veig la taula d’estris) i la llevadora s’ha vestit com per anar a l’espai... estrès... intento empènyer, però sembla que no ho faig bé... es posa la ginecòloga a assistir-me... “més, més, més”... però m'està fent mal i li tanco les cames... renya a la llevadora perquè diu que no estic preparada... la Nutxi ha tornat a pujar amunt (segurament provocat pel meu estrès)... la llevadora diu que cap problema, que desmunten la paradeta i que anem a caminar... sort que ha vist que m’he estressat i les està fent fora! Desmunten i tal qual surt la gent sobrera i es queden la llevadora i l’infermera em diu: “vols anar a caminar o tens ganes d’empènyer?” Jo no dic res, només empenyo... Em fa la sensació que em trencaré per la meitat...La Nutxi ja torna a estar a punt per sortir i allà estem tots animant-la! Quatre "pujos" més i jo dic que no puc més. Em diuen que la feina ja està feta i el meu marit m’anima com el que més. Començo a notar el seu cap empenyent. Ara ja sí que es comença a veure la coroneta! Tinc un mirall per veure-la i els demano si puc tocar-li el cap. “I tant! És clar que sí!”. És una sensació molt estranya i impressionant a la vegada. Acte seguit crido: “Vinga Nutxi que ja ets aquí! Una mica més!” i la llevadora, l’infermera i el meu home criden a la vegada: “Vinga Nutxi, un esforç més i ja ets aquí!”. I surt disparada! 
Buscant el mugró
Tal qual surt me la donen, és el més meravellós del món! Té els ulls oberts, em mira, m’enamoro. Ja no recordo les contraccions, ni el dolor, només aquella olor estranya de sang, líquid amniòtic i suor i la seva carona, el seu cos tan ben fet, tan fràgil i tan fort a la vegada. La felicito, ho hem fet molt bé!! El cordó col·lapsa (diu que no havia vist col·lapsar tan ràpid un cordó), el talla el meu marit i surt la placenta fàcilment. Ara ja em puc estirar amb la meva nena a sobre, que m’olora i busca el pit. Jo tinc pressa, vull alimentar-la com a recompensa per tot l’esforç i perquè recuperi forces, però realment no cal córrer. Em relaxo, la llevadora m’ensenya com posar-la perquè trobi el pit i, efectivament, en res el troba i s’hi enganxa. Ens deixen a la sala als tres sols durant una bona estona. Sí! Ja som tres! 

El balanç: Ens van respectar?  
  1. La llevadora i l'infermera ens van respectar completament. Fins i tot, crec que per no invair, no em van proposar postures en que pogués danyar mínimament el sòl pelvià (error meu per no informar-me). Això sí, com a mínim no em van deixar parir estirada i em van animar a seure. A l'hora de fer els pujos sí que van tenir una mica més de pressa i em van fer empènyer sense expulsar l'aire, però no ho considero falta de respecte sinó d'informació per les dues bandes. Si jo hagués dit que no no crec que hagués passat res. Li van deixar bategar el cordó fins que va col·lapsar. Em van permetre agafar-la de seguida i fer pell amb pell el temps que fes falta abans de fer-li res. Bé, van aplicar el protocol de vitamina K i coliri, però personalment no em va semblar malament. 
  2. La ginecòloga no ens va respectar gens. Va entrar de cop, sense dir-me ni qui era ni què hi feia. Ningú m'havia avisat. Va trencar aquella intimitat que hi havia a la sala i va invair el meu cos, concretament la meva vagina i el meu periné amb males formes i fent-me mal. Sort que la vam fer fora i vaig poder tenir, com va dir la llevadora, el meu part silvestre.
La meva parella no ho veu igual. Ell es va quedar amb l'enlluernament que comporta veure una dona parint. Per ell la resta són detalls. Per mi no, jo ho considero important. Si no hagués entrat la ginecòloga, no m'hagués estressat (recordeu, adrenalina i oxitocina són antagòniques). Tot i així, sé que vaig tenir sort i puc dir que vaig tenir un part molt respectat. Un part en el que la meva filla i jo vam ser les protagonistes, ella naixent i jo ajudant-la, amb el suport de la llevadora, l'infermera i, per suposat, l'incondicional suport del pare de la criatura.

dissabte, 18 de maig de 2013

Què esperem de les escoles bressol?

Avui s'ha acabat el període de preinscripció a les escoles bressol públiques i aquest any crec que sí que vull que la Nutxi entri. No m'agrada la ràtio d'alumnes per educador/a, però sí que crec que amb l'edat de la meva filla s'ho passarà bé unes hores amb més nenxs per jugar. Preferiria passar el dia amb ella i anar una estona a un espai familiar amb més nenxs i mares i pares, però la situació és la que és. No entraré en el debat escoles bressol sí/ escoles bressol no, crec que cadascú té la situació que té i fa el que pot. Però sí m'agradaria reflexionar sobre el que fan en algunes escoles bressol.

Imatge extreta del blog santjoandespi.wordpress.com
Fa uns dies vam anar a fer una entrevista a una escola privada per si no entrava a la pública. Quan li vaig dir que pensava portar-la només unes hores al matí em va dir que no era bona idea perquè la nena no s'adaptaria. Em va dir que al matí feien moltes activitats dirigides i anaven a toc de pito, mentre que a la tarda els deixaven jugar. La meva resposta va ser que potser llavors millor portar-la només a la tarda. És ben sabut que les criatures es desenvolupen gràcies al joc i per tant és absolutament necessari que juguin. Cal que se'ls preparin els entorns adequats perquè desenvolupin el joc, però la funció de l'adult només és acompanyar-los. I els infants que juguin tant com puguin. Algú em dirà que aprenen anglès mentre juguen, només faltaria que els fessin les classes avorrides que jo recordo de l'escola. Però les meves preguntes són:
  • És necessari aprendre anglès des de tan petits? He rebut un tríptic a casa d'una escola bressol on el 33% de les "classes" són en anglès des de P1! (De fet, aquest tema donaria per una entrada sencera).
  • És necessari anar a la piscina amb l'escola? Els pares i mares els poden portar (tampoc és necessari) essencialment per jugar i si s'espanten tenen la mare o el pare allà mateix que els dóna seguretat, però amb l'escola? Em ve al cap el primer dia que jo vaig anar a natació i el monitor va haver de tirar-se a la piscina a buscar-me...jo ja tenia uns 4 anys...
  • Necessiten fer informàtica des de P3, per exemple? A la meva filla de moment no necessito ensenyar-li com funciona l'Ipad o el mòbil! Em veu fer-ho a mi tot sovint i ho aprèn imitant i provant.
  • Cal que vagin de colònies a aquestes edats? Hi ha escoles que se'ls emporten des de P0...
  • Cal que algú els ensenyi a menjar (ho posa explícitament al tríptic que comentava unes línies més amunt)? És com que algú els ensenyi a caminar... o a parlar...
No em vull ficar en si són escoles públiques o privades, no tinc prou coneixement per fer-ho, però sí tinc la sensació que totes aquestes activitats venen i que al final som els pares i mares els que ho demanem. Jo no espero que la facin més intel·ligent, ni més políglota, ni més independent, només espero que la persona que la cuidi tingui la vocació suficient per dedicar-se en cos i ànima als infants que cuida en tota la seva jornada. Que tingui el temps suficient per consolar l'infant que ho necessiti i que sàpiga posar-se en la pell de les criatures. Que els/les acompanyi en el joc sense imposar, alliçonar o interferir l'aprenentatge. I que se'ls estimi com si fossin seus. Per demanar que no quedi, no?

Imatge extreta d'aravalles.cat
I tu, què esperes de l'escola bressol?

diumenge, 12 de maig de 2013

Lactàncies fallides

Abans de parir em feia por no tenir prou llet, pel que havia viscut al meu voltant. El que no sabia era que aquestes lactàncies havien fallat majoritàriament per culpa de l'entorn i els professionals i jo afegiria per la cultura del biberó.

En el meu cas, ho vaig tenir tot de cara. És a dir, jo ho tenia clar i la meva parella també. La nena s'agafava bé i tret d'una petita clivella que no vaig comentar a ningú més que a la meva parella, ràpidament vam anar trobant les postures que a nosaltres ens anaven bé. Sempre que plorava la posava al pit, malgrat els comentaris. Pediatres, infermeres i llevadores que ens han anat tocant són majoritàriament pro-lactància. I finalment, anar al grup de suport a la lactància del meu barri em va ajudar a agafar seguretat de que ho estava fent bé, i de pas aprenia coses noves i em relacionava amb mares i nadons que estaven com nosaltres.

Però no totes les dones tenen la mateixa sort. Trobo molt bona la reflexió que va fer l'Alba Padró divendres al seu bloc, però afegeixo el que em dol profundament. 

Em dol profundament que moltes mares acabin prematurament les lactàncies per culpa de la mala informació dels i les professionals de la salut que no tenen ni idea de com funciona la "teta". O per culpa del poc suport rebut per part de l'entorn amb comentaris com "vols dir que tens prou llet?", "la teva llet no l'alimenta / està aigualida / li fa mal a la panxa", "no pot ser que torni a tenir gana", "un altre cop al pit?", "aquesta criatura s'engreixarà molt si està tot el dia al pit", "és clar que fa glopades, li dónes massa pit", etc. 

També em dol que algunes mares que deixen de donar el pit (pels motius que siguin) hagin de justificar-se contínuament. Que altres es sentin males mares per (haver de) donar llet artificial als seus nadons. Que a algunes els quedi un mal record d'un fet que (potser) hagués pogut ser meravellós i no vulguin fer lactància materna en un segon nadó. Però també em dol que algunes ataquin a altres mares pel fet d'intentar ajudar a mares que estan tenint dificultats en la lactància. I el que em fa més ràbia és que es defensin dient que la lactància artificial és igual de bona que la materna i que mira que bé que hem pujat amb el biberó.



diumenge, 5 de maig de 2013

L'Auditori

Foto extreta de la pàgina de l'auditori
Fa un temps vam anar a fer una activitat a la biblioteca del barri. Es tractava de fer jocs de falda, cançons i balls seguint un CD-llibre del concert Sona Bach que havien fet a l'Auditori. La Nutxi s'ho va passar pipa i vam explorar els altres materials de l'Auditori que hi havia a la biblioteca. Vam fer una gran descoberta ja que a la meva peque li encanta ballar i la música li agrada tota (el seu pare fa Youtube parties amb ella i li posa de tot... :-)).

Després vaig decidir buscar la pàgina de l'Auditori per veure què més hi feien i com podeu comprovar vosaltres mateixxs hi ha molts concerts i tallers pensats per fer en família. Segons les recomanacions d'edats nosaltres només podíem anar al concert "Tubs i Tubes" i això és el que hem fet avui. L'entrada no és barata (11 euros els adults i 9 els petits), però jo crec que val la pena. 

Foto extreta del facebook de l'auditori
A l'escenari normal s'hi afegeix un espai en forma de creu al davant on els nens i nenes amb els adults podem seure al voltant. 20 cançons que van des de la música clàssica a la popular, tocades per dos nois i una noia amb instruments com el bombardí, el tubòfon i el contratubòfon, la tuba baixa, etc, i algunes també amb veu. El concert deu durar hora i poc i us asseguro que abans de començar he hagut de perseguir la meva filla per tota la sala, com he de fer normalment. Però durant el concert no he hagut d'anar enlloc perquè estava tan al·lucinada que només ballava i ballava. Bé, de tant en tant feia algun crit d'excitació :-p

Us recomano que hi aneu si en teniu l'ocasió, Nosaltres, de ben segur que repetirem!


dissabte, 27 d’abril de 2013

Em pica tot

I és que avui he trobat els primers polls al cap de la meva filla! Estàvem passejant pel carrer i (avantatges de portejar) he vist un poll enorme just al remolí de la "coronilla". I quan dic enorme no exagero, jo diria que feia uns 3 o 4 mm, que és la mida màxima. Feia mooolts anys que no veia un poll! El meu home s'ha posat a repassar-li el cap allà mateix, però hem decidit fer-ho més tard perquè s'emprenyava. Al vespre, l'he entretingut amb els meus collarets i al marbre del lavabo, amb tots els llums encesos li he pogut repassar bé el cap. N'he trobat un altre més petitet, però també força gran i uns quants ous. De fet, després de remirar el capítol del "Què qui com" (programa que recomano fermament) sobre els polls, per la distància a la que estaven del cuir cabellut, ara dubto si són llémenes amb poll o realment estan buides, però ara mateix la nena dorm i no ho puc comprovar. Si estan buides voldrà dir que ja fa dies que en té... En qualsevol cas, demà al matí toca anar a la farmàcia a comprar un tractament i la pinta de les llémenes, que sembla que la farem servir durant molts anys.

Consells de la meva cosina experta en el tema (té tres criatures):
  1. Tenir la paciència de treure les llémenes amb una pinta
  2. Repetir el tractament al cap d'uns dies
  3. Rentar llençols i coixineres a més de 50 graus
  4. L'Oli de l'arbre del tè ajuda a prevenir. Més informació aquí.
Us deixo el capítol del Què Qui Com per si voleu saber més sobre els polls, una web molt interessant sobre el tema i una entrada de l'estimada Amalia Arce molt completa.

I vosaltres, es repeteix la plaga de polls sovint, a casa vostra?




dilluns, 22 d’abril de 2013

Llibres per Sant Jordi

No sóc una persona que llegeixi gaire (fora del que m'és obligat a la feina, que no és poc), m'ho van fer avorrir a l'institut. Però l'època en que he llegit més ha estat durant l'embaràs i el postpart. És clar que després de parir tenia la nena enganxada tot el dia, sobretot la tarda! I això que jo no pensava llegir-me cap llibre sobre criança perquè considerava que criar una criatura no havia de ser tan difícil. Però vaig anar entrant en la lectura i vaig veure que m'anava bé per reafirmar-me en tot el que feia. Així doncs, us poso la llista dels llibres que m'he llegit en aquests dos últims anys, ordenats cronològicament. Tot i que l'últim el vaig acabar l'Agost passat (ara ja torno a llegir els textos avorrits de la feina)...


Serem pares: Quan vaig saber que estava embarassada em feia il·lusió seguir setmana a setmana l'evolució de l'embaràs. Aquest llibre està molt bé per saber què passa dins la panxa d'una embarassada, quines proves es fan, i sobretot desmitificar molts mites. I no només per l'embaràs, també pel part i el postpart immediat. I hi ha algunes pàgines adreçades exclusivament als pares.

VINCLES, gestació, part i criança conscients: Aquest llibre me'l van deixar i em va encantar. Vaig sintonitzar amb ell des del primer moment. Mare i filla han escrit aquest llibre des del cor per viure la maternitat des d'un angle, per mi, molt natural i amb consells que m'han estat molt útils. A més, la Míriam té un bloc fantàstic que he descobert fa relativament poc i intento seguir sempre que puc.

A dormir!: Aquest, em sap molt greu, però no estic disposada a posar l'enllaç. Me'l vaig llegir només per poder-ne parlar amb propietat suposant que no m'agradaria. Ja sé que els prejudicis poden ajudar-hi, però el trobo completament antinatural. De fet, no em crec que un percentatge tan alt de nadons puguin tenir un trastorn de la son. I és que si mirem el currículum del senyor Estivill (no és doctor, per mi un/a doctor/a és qui té una tesi) i les seves publicacions científiques veurem que treballa sobre trastorns de la son i fa estudis amb drogues diverses. Que no dic que això sigui dolent! Em sembla fantàstic que es faci recerca en coses com aquesta, però no cal que vegi problemes on no n'hi ha i ens vulgui fer creure que les nostres criatures es desperten per fer-nos la punyeta. Sí que he agafat alguna cosa que trobo lògica, com ajudar al bebè a distingir la nit i el dia, amb soroll durant el dia i silenci durant la nit, però em sembla una cosa de calaix.

Dormir sin lágrimas: Aquest és el contrari que l'anterior. He de reconèixer que tampoc em va agradar massa la manera d'escriure. Em va semblar anar massa dirigit a l'anterior llibre. Però tot i així el trobo molt interessant per tot el que explica sobre la fisiologia de la son. Ajuda a entendre per què les nostres criatures es desperten i encaixa almenys amb la meva experiència. I a més té un munt de bibliografia científica fiable.

Mi niño no me come: Aquest també me'l van recomanar i em va agradar moltíssim pel simple fet que sintonitzava amb la meva manera de veure i entendre les coses. Em va ajudar molt a perdre la por al dia que la Nutxi comencés a menjar i a corroborar les meves idees sobre la introducció de l'alimentació en nadons. També té un munt de bibliografia científica provada.

Omple'm de petons: Com que em va agradar tant l'anterior vaig decidir llegir-me aquest pel simple plaer de llegir al Carlos González. Potser no em deia res nou, a part de moltes curiositats "antropòlogues", però em va agradar molt.

La feina o la vida: Quan vaig començar a treballar se'm va fer molt dur i de fet ja abans de tornar em plantejava moltes coses. Aquest llibre el trobo divertit i amè. Hi ha coses en que hi estic d'acord i altres que no, però m'agrada la manera en que les explica, combreguin amb la meva manera de veure-ho o no i ajuda a no sentir-te tan rara.

Espero que us agradin el llibres que us proposo. I vosaltres, quins em recomaneu a mi?

Que tingueu una bona diada de Sant Jordi!