divendres, 6 de setembre de 2013

Adaptació per a qui?

Setembre és temps d'escola. A mi sempre m'agradava molt tornar a l'escola, i sobretot preparar-me per anar a l'escola: bossa, llibres i llibretes, estoig, bolígrafs... però també m'havia de preparar psicològicament. La nit abans em costava dormir pensant en com seria aquell nou curs, en com haurien canviat (o no) els companys, en quina senyoreta em tocaria i si ens posarien molts deures... Després, no recordo gaires inicis, només el de 5è de primària quan començava el meu quart col·legi i em feia molta vergonya i una mica de respecte a què em trobaria. Tinc flaixos de molts moments diferents durant l'etapa escolar, però no dels inicis, només recordo els nervis.

Aquest any ha estat diferent, ja que ha estat la Nutxi la que ha començat. I jo no sóc ella, ni puc sentir el que sent ella, només ho puc imaginar, deduir, suposar.. Ja feia dies que hi donava voltes, com es sentirà en veure que no hi ha ni la mare, ni el pare, ni l'àvia, ni la iaia? Què passarà en el moment en que ens necessiti? No estava nerviosa, però la processó anava per dins, donant voltes a tot plegat i sentint-me malament per no estar al seu costat en tot moment. En algun moment del curs passat vaig decidir que aquest any estaria bé que la Nutxi anés a l'escola bressol, però aquests últims dies m'he volgut fer enrere milers de cops i m'he sentit egoïsta per portar-la i m'he sentit cruel per permetre que la nostra societat accepti que els nens ploren i que és normal. Espero que ningú em malinterpreti, però m'enfada i m'entristeix veure com tenim muntada la societat per tal de no poder veure i criar els nostres infants tal com es mereixen. I sobretot, les pel·lícules que ens muntem per tal d'adaptar-nos a la societat: l'escola els va molt bé perquè s'espavilen molt, així aprenen a compartir, aprenen a menjar, és normal que plori, però després s'ho passa molt bé, tots s'adapten... que jo entenc que hem de sobreviure, però diguem les coses pel seu nom: l'escola bressol és necessària en aquesta societat que va tot el dia de cul i que no té mesures de conciliació com toca, però no és necessària pels infants. Ni hauria de ser normal que ploressin, si almenys se'ns permetés a tots plegats fer un procés d'adaptació com cada criatura necessités. 

Un dia una amiga em va dir que l'adaptació era pels pares. En aquells moments li vaig dir que a mi no m'ho semblava, però aquí va quedar la cosa. Avui he vist ben clar que l'adaptació és per tots plegats, però sobretot ho és pels infants. I també he vist que seria necessària una adaptació més a mida. I no perquè la meva filla hagi necessitat més estona de mami, que potser la necessita un altre dia, sinó per altres nens que ploraven desconsolats perquè veien que el seu pare o la seva mare marxaven i s'havien de quedar allà. He marxat amb el cor ben encongit, pensant en si la meva filla empatitzaria amb el plor dels altres i també ploraria, però també pensant en aquests nens que necessitaven més temps per acceptar independitzar-se.

I compte! La meva filla avui no ha plorat, però està més neguitosa, li costa més dormir i a estones està una mica més absent, és a dir, ella també està fent el procés d'adaptació com pot.

I vosaltres, com ho porteu?