dissabte, 27 d’abril del 2013

Em pica tot

I és que avui he trobat els primers polls al cap de la meva filla! Estàvem passejant pel carrer i (avantatges de portejar) he vist un poll enorme just al remolí de la "coronilla". I quan dic enorme no exagero, jo diria que feia uns 3 o 4 mm, que és la mida màxima. Feia mooolts anys que no veia un poll! El meu home s'ha posat a repassar-li el cap allà mateix, però hem decidit fer-ho més tard perquè s'emprenyava. Al vespre, l'he entretingut amb els meus collarets i al marbre del lavabo, amb tots els llums encesos li he pogut repassar bé el cap. N'he trobat un altre més petitet, però també força gran i uns quants ous. De fet, després de remirar el capítol del "Què qui com" (programa que recomano fermament) sobre els polls, per la distància a la que estaven del cuir cabellut, ara dubto si són llémenes amb poll o realment estan buides, però ara mateix la nena dorm i no ho puc comprovar. Si estan buides voldrà dir que ja fa dies que en té... En qualsevol cas, demà al matí toca anar a la farmàcia a comprar un tractament i la pinta de les llémenes, que sembla que la farem servir durant molts anys.

Consells de la meva cosina experta en el tema (té tres criatures):
  1. Tenir la paciència de treure les llémenes amb una pinta
  2. Repetir el tractament al cap d'uns dies
  3. Rentar llençols i coixineres a més de 50 graus
  4. L'Oli de l'arbre del tè ajuda a prevenir. Més informació aquí.
Us deixo el capítol del Què Qui Com per si voleu saber més sobre els polls, una web molt interessant sobre el tema i una entrada de l'estimada Amalia Arce molt completa.

I vosaltres, es repeteix la plaga de polls sovint, a casa vostra?




dilluns, 22 d’abril del 2013

Llibres per Sant Jordi

No sóc una persona que llegeixi gaire (fora del que m'és obligat a la feina, que no és poc), m'ho van fer avorrir a l'institut. Però l'època en que he llegit més ha estat durant l'embaràs i el postpart. És clar que després de parir tenia la nena enganxada tot el dia, sobretot la tarda! I això que jo no pensava llegir-me cap llibre sobre criança perquè considerava que criar una criatura no havia de ser tan difícil. Però vaig anar entrant en la lectura i vaig veure que m'anava bé per reafirmar-me en tot el que feia. Així doncs, us poso la llista dels llibres que m'he llegit en aquests dos últims anys, ordenats cronològicament. Tot i que l'últim el vaig acabar l'Agost passat (ara ja torno a llegir els textos avorrits de la feina)...


Serem pares: Quan vaig saber que estava embarassada em feia il·lusió seguir setmana a setmana l'evolució de l'embaràs. Aquest llibre està molt bé per saber què passa dins la panxa d'una embarassada, quines proves es fan, i sobretot desmitificar molts mites. I no només per l'embaràs, també pel part i el postpart immediat. I hi ha algunes pàgines adreçades exclusivament als pares.

VINCLES, gestació, part i criança conscients: Aquest llibre me'l van deixar i em va encantar. Vaig sintonitzar amb ell des del primer moment. Mare i filla han escrit aquest llibre des del cor per viure la maternitat des d'un angle, per mi, molt natural i amb consells que m'han estat molt útils. A més, la Míriam té un bloc fantàstic que he descobert fa relativament poc i intento seguir sempre que puc.

A dormir!: Aquest, em sap molt greu, però no estic disposada a posar l'enllaç. Me'l vaig llegir només per poder-ne parlar amb propietat suposant que no m'agradaria. Ja sé que els prejudicis poden ajudar-hi, però el trobo completament antinatural. De fet, no em crec que un percentatge tan alt de nadons puguin tenir un trastorn de la son. I és que si mirem el currículum del senyor Estivill (no és doctor, per mi un/a doctor/a és qui té una tesi) i les seves publicacions científiques veurem que treballa sobre trastorns de la son i fa estudis amb drogues diverses. Que no dic que això sigui dolent! Em sembla fantàstic que es faci recerca en coses com aquesta, però no cal que vegi problemes on no n'hi ha i ens vulgui fer creure que les nostres criatures es desperten per fer-nos la punyeta. Sí que he agafat alguna cosa que trobo lògica, com ajudar al bebè a distingir la nit i el dia, amb soroll durant el dia i silenci durant la nit, però em sembla una cosa de calaix.

Dormir sin lágrimas: Aquest és el contrari que l'anterior. He de reconèixer que tampoc em va agradar massa la manera d'escriure. Em va semblar anar massa dirigit a l'anterior llibre. Però tot i així el trobo molt interessant per tot el que explica sobre la fisiologia de la son. Ajuda a entendre per què les nostres criatures es desperten i encaixa almenys amb la meva experiència. I a més té un munt de bibliografia científica fiable.

Mi niño no me come: Aquest també me'l van recomanar i em va agradar moltíssim pel simple fet que sintonitzava amb la meva manera de veure i entendre les coses. Em va ajudar molt a perdre la por al dia que la Nutxi comencés a menjar i a corroborar les meves idees sobre la introducció de l'alimentació en nadons. També té un munt de bibliografia científica provada.

Omple'm de petons: Com que em va agradar tant l'anterior vaig decidir llegir-me aquest pel simple plaer de llegir al Carlos González. Potser no em deia res nou, a part de moltes curiositats "antropòlogues", però em va agradar molt.

La feina o la vida: Quan vaig començar a treballar se'm va fer molt dur i de fet ja abans de tornar em plantejava moltes coses. Aquest llibre el trobo divertit i amè. Hi ha coses en que hi estic d'acord i altres que no, però m'agrada la manera en que les explica, combreguin amb la meva manera de veure-ho o no i ajuda a no sentir-te tan rara.

Espero que us agradin el llibres que us proposo. I vosaltres, quins em recomaneu a mi?

Que tingueu una bona diada de Sant Jordi!

dissabte, 13 d’abril del 2013

Sombra aquí y sombra allá...

Vaig sense pintar, sense depilar, amb les ungles més llargues que quan me les deixava llargues, les dels peus ja comencen a molestar i tot... i al cabell ja hi porto clips perquè em molesten les grenyes... no tinc temps d'anar a la perruqueria....

Però sóc feliç! I em miro al mirall i em veig guapa! M'agrada dedicar tot el temps possible a la meva filla (i a la meva parella). Ara, el meu temps lliure l'inverteixo en ella (i en ell) i m'agrada. Avui no m'importa la imatge, la meva imatge ja parla per sí sola. No necessito pintar-me, no necessito colònia, no necessito roba nova. Sóc feliç amb la meva família i ja en tinc prou.


Vaig sense pintar, sense depilar, amb les ungles més llargues que quan me les deixava llargues, les dels peus ja comencen a molestar i tot... i al cabell ja hi porto clips perquè em molesten les grenyes...
demà me'n vaig a la perruqueria, sens falta!



dissabte, 6 d’abril del 2013

Desnaturalitzats

La setmana passada parlava amb una amiga sobre com pensàvem abans de parir i com ens havien canviat les vides i les prioritats després de conèixer les nostres criatures. La seva conclusió és que estem desnaturalitzats. I hi estic totalment d'acord!!

Ens han fet creure que la nostra vida atrafegada i consumista és la millor que existeix perquè ara vivim acomodats. Que les dones hem de treballar i sentir-nos realitzades amb la feina, ser independents. Que les criatures es crien soles i que fins i tot molesten. Ens han dit que la nostra vida canviarà radicalment, però que si volem seguir amb les nostres vides els podem donar el biberó, tenir-los a les llars d'infants i seguir treballant i gaudint de la vida. 

I sí, és cert que per sort no hem d'anar al camp a treballar als 6 anys i la majoria hem pogut estudiar el que hem volgut. I sí és cert que treballar i guanyar els nostres calerons ens dóna independència i que algunes tenim el privilegi de sentir-nos realitzades amb la nostra feina. I sí, és cert que la lactància artificial és un bon substitut en els pocs casos que sigui necessari i les llars d'infants ajuden en molts casos. Però no, no és cert que les criatures es crien soles, ni que les criatures molesten. I tampoc és cert que hàgim de seguir amb la nostra vida com si res hagués passat.

Jo em vaig creure una part, però per sort, hi ha unes substàncies, que se'n diuen hormones, que fan que allò que no ens han explicat ens ho trobem als morros just després de parir. El nostre instint maternal fa que cuidem del nostre nadó protegint-lo dels llops del segle XX1. Algunes, però, es segueixen creient allò que els han venut. O no són prou fortes per plantar cara als mites i comentaris de saviesa popular que tant mal fan (la pressió al nostre entorn és tan forta!). O potser no tenen el suport necessari per fer el pas i seguir el seu instint. O simplement no es plantegen res més que fer el que fa la majoria. O senten que anar contracorrent és massa cansat. Per opcions els colors!

I jo pregunto, no seria més fàcil que ens ho haguessin explicat? O millor, que ho haguéssim viscut d'alguna manera? És veritat que la vida només la podem viure vivint-la i que a vegades no val la pena que ens expliquin segons què perquè ens ho hem de trobar, però que no ens venguin la moto, que l'altre extrem tampoc és bo!! Que les criatures són criatures, amb els seus processos maduratius i les seves necessitats. Que no ens prenen el pèl ni ens volen fer la vida impossible. Som nosaltres que hem triat que vinguin a aquest món i ellxs ens necessiten. I el nostre instint fa que vulguem ser-hi plenament, que vulguem consolar un infant que plora igual que volem consolar un ésser estimat quan ho necessita. Que vulguem el millor per ellxs igual que ho volem pels nostres éssers estimats. Que és el més natural, però la societat en la que vivim ens hem desnaturalitzat. 

Les proteïnes de la clara d'ou sí que s'han de desnaturalitzar quan coem un ou, però la nostra societat no ho hauria d'estar, de desnaturalitzada.