dissabte, 25 de maig del 2013

El meu part silvestre


Dins de la Setmana Mundial del Part Respectat he pensat que estaria bé fer balança del meu part, que ja us avanço que, tot i que no li puc posar un 10, va ser molt respectat.

La crònica: 
 
Després de tot un dia amb pròdroms i a la nit fer-se les contraccions rítmiques i força seguides (cada 5 minuts i un de duració), anem a l'hospital, però és una falsa alarma. Encara estic d'1.5 cm. M’ofereixen quedar-me o tornar a casa (cosa que em recomanen). Jo prefereixo mil cops tornar a casa, si no, sé què pot passar... així que tornem cap a casa.
L'endemà també tot el dia anar fent, cada vegada més intenses, però no és fins a la nit que la cosa es comença a activar de veritat. Cap a les 23:00 les contraccions són fortes, però no són prou seguides, segueixen sent cada 5 minuts. Ja m'he dutxat, m'he anat movent per tota la casa he intentat sopar, tancar els ulls, però començo a no saber com posar-me i tinc ganes de vomitar, així que al final decidim tornar a l’hospital i sortir de dubtes, ja són quarts de 2. 
Els 5 minuts de cotxe se’m fan eterns, tot el viatge em sembla una sola contracció. Ara sí que fa pupeta! Quan aconsegueixo arribar a la consulta de la llevadora estic força descontrolada de dolor, fins i tot em plantejo que potser hauré d’acabar demanant l’epidural....em preparen, em porten al paritori, no m’atreveixo a demanar la sala de parts naturals veient com estic... la llevadora em demana si tinc pla de part, li dic que el busqui per la carpeta ella mateixa. El troba, es queixa dels pocs recursos que hi ha i de seguida comença a “complir els meus desitjos”: música, pilota...em posen una esterilla a l’esquena... un 10! Jo començo a agafar confiança i a controlar el dolor un altre cop. Ella es queda allà amb nosaltres, sense molestar, pèrò a la nostra disposició. Parlem sobre el pla de part, de les alternatives a l’epidural, de si cal que m’assisteixi la gine o amb ella ja en tenim prou (és el que jo prefereixo)...
Em proposa fer-me un tacte a les 4:00, però una mica abans començo a tenir ganes d’empènyer. Em diu que cap problema i jo li dic que no he trencat la bossa, però em diu que no em preocupi, que pot néixer amb la bossa intacta sense problemes, així que em quedo més tranquil·la i en res trenco la bossa. Quin alleujament i a la vegada quin mal!!! Ara les contraccions són de veritat!! Em fa el tacte i em diu que estic de 5.5-6... socors!!! No sé si aguantaré, però jo no vull epidural, així que em comencen a preparar la banyera. Al cap d’uns 10 minuts em diu: “ja no fa falta banyera, ja estàs en  completa, la Nutxi ja és a punt per sortir!!!” Ostres! No m’ho crec! Quines ganes!!! Al cap d’un moment entra l’infermera (que també li poso un 10) amb la mala “pata” que també entren 3 o 4 persones més. Jo tinc els ulls tancats, concentrada en el meu cos, però sento molt moviment i acabo per obrir els ulls. Veig un munt de gent (sort que no veig la taula d’estris) i la llevadora s’ha vestit com per anar a l’espai... estrès... intento empènyer, però sembla que no ho faig bé... es posa la ginecòloga a assistir-me... “més, més, més”... però m'està fent mal i li tanco les cames... renya a la llevadora perquè diu que no estic preparada... la Nutxi ha tornat a pujar amunt (segurament provocat pel meu estrès)... la llevadora diu que cap problema, que desmunten la paradeta i que anem a caminar... sort que ha vist que m’he estressat i les està fent fora! Desmunten i tal qual surt la gent sobrera i es queden la llevadora i l’infermera em diu: “vols anar a caminar o tens ganes d’empènyer?” Jo no dic res, només empenyo... Em fa la sensació que em trencaré per la meitat...La Nutxi ja torna a estar a punt per sortir i allà estem tots animant-la! Quatre "pujos" més i jo dic que no puc més. Em diuen que la feina ja està feta i el meu marit m’anima com el que més. Començo a notar el seu cap empenyent. Ara ja sí que es comença a veure la coroneta! Tinc un mirall per veure-la i els demano si puc tocar-li el cap. “I tant! És clar que sí!”. És una sensació molt estranya i impressionant a la vegada. Acte seguit crido: “Vinga Nutxi que ja ets aquí! Una mica més!” i la llevadora, l’infermera i el meu home criden a la vegada: “Vinga Nutxi, un esforç més i ja ets aquí!”. I surt disparada! 
Buscant el mugró
Tal qual surt me la donen, és el més meravellós del món! Té els ulls oberts, em mira, m’enamoro. Ja no recordo les contraccions, ni el dolor, només aquella olor estranya de sang, líquid amniòtic i suor i la seva carona, el seu cos tan ben fet, tan fràgil i tan fort a la vegada. La felicito, ho hem fet molt bé!! El cordó col·lapsa (diu que no havia vist col·lapsar tan ràpid un cordó), el talla el meu marit i surt la placenta fàcilment. Ara ja em puc estirar amb la meva nena a sobre, que m’olora i busca el pit. Jo tinc pressa, vull alimentar-la com a recompensa per tot l’esforç i perquè recuperi forces, però realment no cal córrer. Em relaxo, la llevadora m’ensenya com posar-la perquè trobi el pit i, efectivament, en res el troba i s’hi enganxa. Ens deixen a la sala als tres sols durant una bona estona. Sí! Ja som tres! 

El balanç: Ens van respectar?  
  1. La llevadora i l'infermera ens van respectar completament. Fins i tot, crec que per no invair, no em van proposar postures en que pogués danyar mínimament el sòl pelvià (error meu per no informar-me). Això sí, com a mínim no em van deixar parir estirada i em van animar a seure. A l'hora de fer els pujos sí que van tenir una mica més de pressa i em van fer empènyer sense expulsar l'aire, però no ho considero falta de respecte sinó d'informació per les dues bandes. Si jo hagués dit que no no crec que hagués passat res. Li van deixar bategar el cordó fins que va col·lapsar. Em van permetre agafar-la de seguida i fer pell amb pell el temps que fes falta abans de fer-li res. Bé, van aplicar el protocol de vitamina K i coliri, però personalment no em va semblar malament. 
  2. La ginecòloga no ens va respectar gens. Va entrar de cop, sense dir-me ni qui era ni què hi feia. Ningú m'havia avisat. Va trencar aquella intimitat que hi havia a la sala i va invair el meu cos, concretament la meva vagina i el meu periné amb males formes i fent-me mal. Sort que la vam fer fora i vaig poder tenir, com va dir la llevadora, el meu part silvestre.
La meva parella no ho veu igual. Ell es va quedar amb l'enlluernament que comporta veure una dona parint. Per ell la resta són detalls. Per mi no, jo ho considero important. Si no hagués entrat la ginecòloga, no m'hagués estressat (recordeu, adrenalina i oxitocina són antagòniques). Tot i així, sé que vaig tenir sort i puc dir que vaig tenir un part molt respectat. Un part en el que la meva filla i jo vam ser les protagonistes, ella naixent i jo ajudant-la, amb el suport de la llevadora, l'infermera i, per suposat, l'incondicional suport del pare de la criatura.

dissabte, 18 de maig del 2013

Què esperem de les escoles bressol?

Avui s'ha acabat el període de preinscripció a les escoles bressol públiques i aquest any crec que sí que vull que la Nutxi entri. No m'agrada la ràtio d'alumnes per educador/a, però sí que crec que amb l'edat de la meva filla s'ho passarà bé unes hores amb més nenxs per jugar. Preferiria passar el dia amb ella i anar una estona a un espai familiar amb més nenxs i mares i pares, però la situació és la que és. No entraré en el debat escoles bressol sí/ escoles bressol no, crec que cadascú té la situació que té i fa el que pot. Però sí m'agradaria reflexionar sobre el que fan en algunes escoles bressol.

Imatge extreta del blog santjoandespi.wordpress.com
Fa uns dies vam anar a fer una entrevista a una escola privada per si no entrava a la pública. Quan li vaig dir que pensava portar-la només unes hores al matí em va dir que no era bona idea perquè la nena no s'adaptaria. Em va dir que al matí feien moltes activitats dirigides i anaven a toc de pito, mentre que a la tarda els deixaven jugar. La meva resposta va ser que potser llavors millor portar-la només a la tarda. És ben sabut que les criatures es desenvolupen gràcies al joc i per tant és absolutament necessari que juguin. Cal que se'ls preparin els entorns adequats perquè desenvolupin el joc, però la funció de l'adult només és acompanyar-los. I els infants que juguin tant com puguin. Algú em dirà que aprenen anglès mentre juguen, només faltaria que els fessin les classes avorrides que jo recordo de l'escola. Però les meves preguntes són:
  • És necessari aprendre anglès des de tan petits? He rebut un tríptic a casa d'una escola bressol on el 33% de les "classes" són en anglès des de P1! (De fet, aquest tema donaria per una entrada sencera).
  • És necessari anar a la piscina amb l'escola? Els pares i mares els poden portar (tampoc és necessari) essencialment per jugar i si s'espanten tenen la mare o el pare allà mateix que els dóna seguretat, però amb l'escola? Em ve al cap el primer dia que jo vaig anar a natació i el monitor va haver de tirar-se a la piscina a buscar-me...jo ja tenia uns 4 anys...
  • Necessiten fer informàtica des de P3, per exemple? A la meva filla de moment no necessito ensenyar-li com funciona l'Ipad o el mòbil! Em veu fer-ho a mi tot sovint i ho aprèn imitant i provant.
  • Cal que vagin de colònies a aquestes edats? Hi ha escoles que se'ls emporten des de P0...
  • Cal que algú els ensenyi a menjar (ho posa explícitament al tríptic que comentava unes línies més amunt)? És com que algú els ensenyi a caminar... o a parlar...
No em vull ficar en si són escoles públiques o privades, no tinc prou coneixement per fer-ho, però sí tinc la sensació que totes aquestes activitats venen i que al final som els pares i mares els que ho demanem. Jo no espero que la facin més intel·ligent, ni més políglota, ni més independent, només espero que la persona que la cuidi tingui la vocació suficient per dedicar-se en cos i ànima als infants que cuida en tota la seva jornada. Que tingui el temps suficient per consolar l'infant que ho necessiti i que sàpiga posar-se en la pell de les criatures. Que els/les acompanyi en el joc sense imposar, alliçonar o interferir l'aprenentatge. I que se'ls estimi com si fossin seus. Per demanar que no quedi, no?

Imatge extreta d'aravalles.cat
I tu, què esperes de l'escola bressol?

diumenge, 12 de maig del 2013

Lactàncies fallides

Abans de parir em feia por no tenir prou llet, pel que havia viscut al meu voltant. El que no sabia era que aquestes lactàncies havien fallat majoritàriament per culpa de l'entorn i els professionals i jo afegiria per la cultura del biberó.

En el meu cas, ho vaig tenir tot de cara. És a dir, jo ho tenia clar i la meva parella també. La nena s'agafava bé i tret d'una petita clivella que no vaig comentar a ningú més que a la meva parella, ràpidament vam anar trobant les postures que a nosaltres ens anaven bé. Sempre que plorava la posava al pit, malgrat els comentaris. Pediatres, infermeres i llevadores que ens han anat tocant són majoritàriament pro-lactància. I finalment, anar al grup de suport a la lactància del meu barri em va ajudar a agafar seguretat de que ho estava fent bé, i de pas aprenia coses noves i em relacionava amb mares i nadons que estaven com nosaltres.

Però no totes les dones tenen la mateixa sort. Trobo molt bona la reflexió que va fer l'Alba Padró divendres al seu bloc, però afegeixo el que em dol profundament. 

Em dol profundament que moltes mares acabin prematurament les lactàncies per culpa de la mala informació dels i les professionals de la salut que no tenen ni idea de com funciona la "teta". O per culpa del poc suport rebut per part de l'entorn amb comentaris com "vols dir que tens prou llet?", "la teva llet no l'alimenta / està aigualida / li fa mal a la panxa", "no pot ser que torni a tenir gana", "un altre cop al pit?", "aquesta criatura s'engreixarà molt si està tot el dia al pit", "és clar que fa glopades, li dónes massa pit", etc. 

També em dol que algunes mares que deixen de donar el pit (pels motius que siguin) hagin de justificar-se contínuament. Que altres es sentin males mares per (haver de) donar llet artificial als seus nadons. Que a algunes els quedi un mal record d'un fet que (potser) hagués pogut ser meravellós i no vulguin fer lactància materna en un segon nadó. Però també em dol que algunes ataquin a altres mares pel fet d'intentar ajudar a mares que estan tenint dificultats en la lactància. I el que em fa més ràbia és que es defensin dient que la lactància artificial és igual de bona que la materna i que mira que bé que hem pujat amb el biberó.



diumenge, 5 de maig del 2013

L'Auditori

Foto extreta de la pàgina de l'auditori
Fa un temps vam anar a fer una activitat a la biblioteca del barri. Es tractava de fer jocs de falda, cançons i balls seguint un CD-llibre del concert Sona Bach que havien fet a l'Auditori. La Nutxi s'ho va passar pipa i vam explorar els altres materials de l'Auditori que hi havia a la biblioteca. Vam fer una gran descoberta ja que a la meva peque li encanta ballar i la música li agrada tota (el seu pare fa Youtube parties amb ella i li posa de tot... :-)).

Després vaig decidir buscar la pàgina de l'Auditori per veure què més hi feien i com podeu comprovar vosaltres mateixxs hi ha molts concerts i tallers pensats per fer en família. Segons les recomanacions d'edats nosaltres només podíem anar al concert "Tubs i Tubes" i això és el que hem fet avui. L'entrada no és barata (11 euros els adults i 9 els petits), però jo crec que val la pena. 

Foto extreta del facebook de l'auditori
A l'escenari normal s'hi afegeix un espai en forma de creu al davant on els nens i nenes amb els adults podem seure al voltant. 20 cançons que van des de la música clàssica a la popular, tocades per dos nois i una noia amb instruments com el bombardí, el tubòfon i el contratubòfon, la tuba baixa, etc, i algunes també amb veu. El concert deu durar hora i poc i us asseguro que abans de començar he hagut de perseguir la meva filla per tota la sala, com he de fer normalment. Però durant el concert no he hagut d'anar enlloc perquè estava tan al·lucinada que només ballava i ballava. Bé, de tant en tant feia algun crit d'excitació :-p

Us recomano que hi aneu si en teniu l'ocasió, Nosaltres, de ben segur que repetirem!