dissabte, 29 de juny del 2013

A dormir feliçxs

Avui fa un any va sorgir una iniciativa en contra de les teràpies conductuals per dormir les criatures. El hashtag #DesmontandoaEstivill va ser trending topic al Twitter durant força hores. Malauradament, sota el meu punt de vista, la iniciativa va perdre força pel fet d'anar directament en contra d'una persona en concret, ja que per desgràcia no és l'únic que proposa aquests mètodes per dormir les criatures i anant en contra d'algú fàcilment es perd el respecte. Sé que ell, proposant aquests mètodes no respecta les criatures, però personalment crec que això no ens dóna dret a faltar el respecte a ningú. He de dir també que estic totalment en contra de les teràpies conductuals ja sigui per adormir les criatures o per fer que mengin o per qualsevol altre procés que jo considero maduratiu. Crec que des del món adult moltes vegades no som conscients que per aprendre a parlar, a caminar, a dormir, a controlar els esfínters, a menjar i un llarg etcètera, ens calen hores de rodatge, però sobretot, ens calen hores de maduresa, ja que el nostre cos no està preparat per fer-ho des del moment en que naixem sinó que va madurant i es va preparant. Com que d'adults totes aquestes funcions ja les sabem fer i és més, de vells algunes es perden, a vegades ens oblidem que és el nostre cos el que en algun moment ha estat preparat per a la funció en concret i és llavors i només llavors quan realment ho hem integrat a la nostra vida quotidiana. En el cas del menjar no és només maduratiu sinó que no totxs mengem les mateixes quantitats i comparar criatures és un terreny perillós (en el menjar i en qualsevol aspecte). I també vull aclarir que el fet d'estar completament en contra d'aquest tipus de teràpia no vol dir que estigui en contra de les mares i pares que l'apliquen, simplement no comparteixo gens el seu punt de vista en aquest aspecte de la criança. 

Centrant-nos en el hashtag d'enguany, #adormirfelices, us explicaré la nostra experiència personal. La nostra filla dorm a la nostra habitació des del dia que va néixer. Abans que neixés, jo tenia la idea d'adosar un llit de baranes al nostre llit, però algunes persones em van convèncer que la posés en un moisès a prop meu perquè igualment m'hauria d'aixecar. Els primers dies, de seguida que plorava, la meva parella s'aixecava i em donava la nena, jo m'asseia i li donava el pit, però per mi no era còmode. Agafava fred d'estar asseguda, em quedava feta un quatre i el més perillós, m'adormia amb la nena en braços amb la corresponent por que em caigués. Ben aviat, aconsellada per una llevadora, em vaig estirar per donar-li el pit de manera que la nena passava les dues o tres primeres hores del seu son al seu llitet i després dormia entre nosaltres. No em feia por aixafar-la perquè jo dormia tota la nit proteginat-la amb el braç, però sí em feia por que passés massa calor entre nosaltres (sabeu que és un risc per a la mort súbita?) i també jo em despertava amb el cos encarcarat. Així doncs vam tornar a la meva idea original i vam adosar un llit de baranes al nostre llit fins avui que encara dorm amb nosaltres.

Per mi ha estat la salvació a dormir i per la meva parella encara més, ja que des d'aquell dia que dorm tota la nit seguida. La Nutxi i jo encara no dormim tota la nit, però generalment ens despertem un moment de res i seguim dormint. Hi ha dies en que es desperta més i dies en que menys. El mínim són dos cops i el màxim... no ho sé, perquè alguna nit m'he descomptat entre malsons, calor, aprenentatges... però per mi res com haver-me d'aixecar cada vegada que la nena ens necessita enmig de la nit. Amb això no vull dir que tothom hagi de fer el mateix! Per mi ha estat qüestió de supervivència (i pel plaer de poder veure com dorm plàcidament
), però la supervivència és molt personal i cadascú ha de fer com cregui, pugui i vulgui. El que sí crec fermament és que moltes criatures (n'hi ha que dormen tota la nit seguida) ens necessiten en algun moment de la nit i cal que les atenguem perquè generalment són necessitats bàsiques: fred, calor, gana, por, sol·litud...

I com s'adorm la meva peque cada nit? Doncs de moment amb la mami i al pit. Des de ben petita vam instaurar una espècie de rutina que simplement consistia en que quan ens semblava que ella tenia son i ja era per tota la nit,anàvem ella i jo a l'habitació i amb la llum ben baixeta li donava el pit fins que s'adormia profundament. De ben bebè, la deixava al seu llit quan em semblava que ja dormia profundament i quan em necessitava hi anava corrents (si jo encara estava desperta) o m'hi acostava i li donava el pit si jo ja dormia. A mida que s'ha anat fent gran, ella mateixa es gira quan ja té prou pit i segueix dormint. Hi ha dies que en 10 minuts ja s'ha girat i dies que necessita una hora per relaxar-se. I finalment, una demostració més que és qüestió de maduresa, és ella mateixa la que ara intenta estirar-se i tancar els ulls per dormir sense el pit. Encara no ho ha aconseguit i fa molta gràcia veure-la tancant els ulls fort per dormir, però estic segura que serà qüestió de temps el que s'adormi soleta sense la necessitat de la mare o més endavant del pare. Això sí, no faltarà el conte abans d'anar a dormir, que jo recordo el que m'agradava que em llegissin i m'acotxessin (també recordo que es dormia millor al llit del pare i la mare :-p)

Que dormiu feliçxs aquesta nit!

dissabte, 22 de juny del 2013

Desinformació o confiança?

L'altre dia llegia una entrada del magnífic bloc de l'Alba Padró sobre llibres i mites i voldria aportar el meu granet de sorra al tema de la cerca d'informació.

Estic totalment d'acord en que cal ser crítica amb tot i tothom, tot i que aquesta paraula potser està una mica malentesa. Ser crític/a no vol dir desacreditar tot el que ens envolta, sinó tenir recopilar la suficient informació per fer-nos una idea de què volem i com bé diu ella, destriar el gra de la palla.

I per què som tant crítiques en unes coses i tan poc en unes altres? Jo crec que és qüestió de confiança. No confiem en que un/a venedor/a voldrà vendre'ns el millor per nosaltres o les nostres criatures, sinó que per experiència sabem que més d'una vegada ens han entaforat allò que els anava bé a ells i no pas a nosaltres. Per aquest motiu, perquè la feina del venedor o venedora és vendre, no ens refiem d'ells i busquem tota la informació necessària fins a estar convençuts/des que estem comprant allò que volem o necessitem. Tot i així, cadascú prima les seves prioritats i de ben segur (i per sort) no totes les persones triarem el mateix model de cotxet (tot i les modes) o el mateix pis.

Per altra banda, quan tenim una malaltia o ens trenquem una cama, per exemple, anem al metge i confiem en que aquella persona sap el que es fa i vetlla per la nostra salut. El mateix quan portem la nostra criatura al pediatre, confiem en que és el/la pediatra qui vetlla per la salut dels nostres nadons (a part de nosaltres, per suposat). El que tenim, sota el meu parer, molt malentès és qui vetlla per la criança dels nostres fills. I és que els únics que realment podem vetllar pel benestar de les nostres criatures som nosaltres mateixes, mares i pares. I el benestar passa per tenir un bon vincle, per tenir les seves necessitats bàsiques ben cobertes, per tenir la protecció que necessita, i un llarg etcètera. Ni pediatres, ni àvies, ni veïnes. Cadascú ha de criar en funció dels seus principis i de les seves necessitats, dins d'uns límits de bones pràctiques, per suposat. I el que va bé a uns no va bé als altres.
 
Jo crec que tot això ho vaig descobrir quan vaig aterrar al planeta mare. Abans, però, vaig tenir la sort de veure exemples al meu voltant que criaven com jo creia que era el més natural, amb consciència i proximitat a la criatura. Jo havia decidit que la Nutxi vingués al món, no l'anava a tenir perquè tocava sinó que ho feia de manera conscient i conseqüentment la volia criar de manera conscient.

Un altre tema és la lactància. Jo mateixa creia que potser no tindria llet pels exemples que havia vist al meu voltant... així doncs, qui vetlla per la lactància? No és una malaltia, per tant no necessitaríem un metge, però en canvi sabem (o creiem) que ginecòlegs, llevadores i pediatres en saben, de lactància i confiem en ellxs perquè la seva feina no és vendre, sinó vetllar per la salut dels altres. Un altre tema és el que és i el que hauria de ser... Anys enrera, no necessitaven cap expert/a en lactància, perquè sempre es veien exemples, tot i que bé existien les dides... Avui en dia, poques lactàncies veiem i com que és referent al nostre cos i té a veure amb la salut, de seguida passem la pilota als professionals. Però el que ningú ens diu és que existeixen unes professionals magnífiques i reals que sí que saben de la lactància! Llavors un dia, per casualitat o no, t'assabentes que existeixen i comences a estirar del fil, i llavors deixes de confiar en els que creies que eren els professionals que t'havien d'assessorar del tema, perquè comences a sentir coses que fan mal a les orelles, tot i que per sort n'hi ha algun que es salva....

He de dir que quan em vaig llegir aquest llibre a mi em va agradar i no vaig percebre res estrany... de fet, no vaig percebre que estigués enfocat al part medicalitzat, potser perquè tenia molt clar que volia un part natural... si el trobo li faré una repassada a veure si canvio d'opinió :-p

dilluns, 17 de juny del 2013

Que bé t'ho muntes!

Això és el que em diu molta gent quan els dic que no tinc horari fix i que puc treballar des de casa. La veritat que no sé si m'ho munto molt bé o no, però a mi sempre em fa la sensació que m'ho munto fatal...

Treballar sense horaris és una arma de doble fulla. Si un dia has d'anar al metge o vols anar de rebaixes no cal donar explicacions, però si un dia has de lliurar una cosa, l'has de lliurar i punt. I generalment hi ha més casos d'aquests que no pas dels altres.

Això és el que m'ha passat aquests últims dies, que teníem un projecte per lliurar i per tant he hagut d'esgarrapar hores de son i de nena, que són les que més em dolen. Abans de ser mare, feia les hores que fes falta i ni m'importava massa ni n'era del tot conscient. Quan em vaig reincorporar a la feina després de la baixa de maternitat vaig tornar fent la jornada completa i va ser quan em vaig adonar del nombre d'hores que havia arribat a fer i que trobava tan normal. I és que fent la jornada que em toca us asseguro que no arribo a la meitat de tota la feina que feia abans. Quan ho vaig comentar a les meves amigues es van fer un tip de riure i em van dir que creien que jo era l'única que no me n'havia adonat....

Però els meus companys i companyes fan el mateix... llavors què hem de fer? Les meves prioritats han canviat, hi ha qui ho entén i hi ha qui no, però el que més em preocupa és si aquest lloc de treball està fet per conciliar la vida laboral i familiar. Algú em dirà que n'hi ha moltes que se n'han ensortit, malauradament al meu departament n'hi ha poques i les que hi ha no les vull d'exemple, precisament. Algú em dirà que potser no ñes el meu lloc, però la meva feina m'agrada molt i no em veig fent una altra cosa, la veritat.

Crec que el més important és tenir clares les meves prioritats i ser-ne conseqüent, així que seguirem esgarrapant el temps d'on sigui i seguirem fent el que podem. Espero que tot aquest esforç serveixi d'alguna cosa.

dissabte, 8 de juny del 2013

Et pren el pèl

Fa un temps vam estar fent un curset de "natació" per a nadons. Vam abandonar perquè la tardor ens va portar molts virus i setmana rera setmana havíem de faltar a la classe. Però hi havia una altra cosa que no m'acabava d'agradar, l'enfoc que tenien els monitors envers els infants. Com tot, algú estarà d'acord amb mi i algú no, però hi ha certes obligacions que no les entenc. 

Un dia vam arribar tard i a la nena li va costar adaptar-se. Plorava perquè no volia "fer classe" i preferia estar arrapada a mi, així que vaig abraçar-la i li vaig començar a explicar on érem i què hi feiem. Em va venir el monitor dient que jo havia de mar
car el ritme i que li havia de transmetre confiança, però que jo manava i dirigia. I per tant l'havia de posar en posició classe (agafada per sota les espatlles, però separada de mi) i fer la classe. A mi no em va sembla adequat i ho vaig fer a la meva manera. Quin sentit tenia separar la nena del meu cos quan era ella la que em demanava estar enganxada a mi?

Tot va quedar en una anècdota, però uns dies més tard en vaig visualitzar una altra que em va semblar més heavy. Hi havia un nen d'un anyet que portava un parell o tres de setmanes que plorava molt i no volia desenganxar-se del seu pare. De cop sento que la monitora li diu: "et pren el pèl" i em miro el nen. El nen estava tremolant, amb els llavis morats i el pare li va contestar que tenia fred. La resposta: "si tingués fred estaria morat". Un moment, un moment, un moment. Cal arribar a l'extrem que una criatura es posi tota morada per decidir que està tenint fred? No és suficient veure que la criatura està tremolant i té els llavis morats? A més, si la criatura plora és per algun motiu! S'està intentant comunicar per dir que hi ha alguna cosa que no és del seu grat! Que té un any! Que encara no parla! Què vol dir que et pren el pèl?!

No suporto la gent que creu que els infants són terroristes, o tirans que han vingut al món per fer-nos la vida impossible. Perquè és clar (mode irònic on), ellxs han decidit venir a aquest món a conspirar contra els adults i a aixafar-nos la nostra vida ideal, amb horaris laborals extenuants i rutines rígides i accelerades. I volen fer-nos canviar la vida social, i el nostre temps lliure, i les nostres prioritats. Ellxs, que no tenen escrúpols i decideixen posar-se a plorar en el millor moment, quan estem enfonsant-los a la piscina, o dormint, o parlant entre adults (mirant el mòbil, l'ordinador...) i ignorant-los, o fent el sopar (de desagraïts l'infern és ple! Jo que t'estic preparant un sopar deliciós...). Pobres de nosaltres, els adults, que ens deixem entabanar per marrecs que no aixequen un pam de terra perquè ploren per prendre'ns el pèl i veure fins on arribem. Això és no entendre (o no voler entendre) res!

dissabte, 1 de juny del 2013

Mètode gandul per no fer farinetes

Així és com he batejat jo el que hem fet a casa per introduir l'alimentació complementària (AC), tot i que no m'agraden els mètodes. El meu home prefereix dir que som hippies, però a mi no m'agrada etiquetar-me i menys quan crec que no és cosa de hippies, sinó de cada família, sigui del moviment que sigui o tingui els principis que tingui. Altres en diuen baby led-weaning (BLW), però considero que el BLW és el principi en el que es basa aquesta introducció, després cadascú fa i desfà a la seva conveniència.

Quan es va començar a acostar la introducció dels aliments complementaris, em vaig començar a plantejar per quins motius a cada CAP donaven pautes diferents i quina era realment la part important, sota el meu parer. Per altra banda pensava que si al principi la Nutxi havia de menjar poc, quina mandra cuinar especial per ella per dues cullerades si és que arribava. A més que jo seria un desastre amb les farinetes quan volguéssim sortir a menjar a fora perquè més d'una vegada improvisem. Casualment un dia vaig sentir parlar una mare que donava el menjar al seu fill directament en trossets i casualment també vaig anar rebent aquesta informació (dic casualment, però sempre he pensat que les casualitats són molta casualitat... és a dir, que crec que simplement estem més receptius a certes coses i per això ens arriben). Entre d'altres, vaig anar a parar a un bloc que crec que ho explica molt bé. Li vaig explicar al meu home i ell va estar-hi d'acord, així que vam començar a introduir els aliments poquet a poquet i directament a trossets. Per suposat que si un dia fèiem una crema de verdures, a ella no li posàvem sencer perquè mola, sinó que la idea és que els tres mengem el més semblant possible i per tant si nosaltres mengem crema de verdures ella també. O per exemple, la verdura jo sempre me la menjo aixafada, doncs ella generalment també.
 
Quan començar?
Als CAP comencen a proposar la introducció d'AC al voltant dels 4-6 mesos, en funció de les hores que treballa la mare i la quantitat de llet que es pot extreure. La OMS recomana la lactància materna de forma exclusiva fins als 6 mesos. Però hi ha altres col·lectius (per exemple, a Regne Unit, o l'Associació Americana de Pediatria) que no es basen en una edat concreta, ja que cada criatura té el seu ritme individual. Així, el nadó està preparat per começar quan:
  • s'aguanta assegut/da o millor, s'asseu sol/a
  • comença a tenir interès pel menjar (ho demostren molt clarament perquè et miren com menges, volen agafar-ho, se'ls fa la boca aigua i fan com si mengessin)
  • ha perdut el reflexe d'extrusió (no treuen la llengua contínuament com si tinguessin alguna cosa que els molesta)
  • sap mostrar senyals de gana i sacietat (generalment et miren amb cara de per què no me'n dones quan en volen i tanquen la boca quan no en volen més)
Per on començar?
Es tractava d'adaptar una mica la nostra alimentació per tal que li poguéssim donar directament el mateix o fins i tot directament del nostre plat. Al principi essencialment ho llepava i experimentava amb les textures. Trossos de pera grans perquè els xuclés, o de meló, síndria... Platan aixafat, patata, bròquil, un tomàquet, etc. Essencialment, o li posava coses molt grans només perquè jugués i xuclés o si li posava més petit, rotllo arròs, intentava provar jo si ho podia empassar sense mastegar. Per exemple, la carn al principi li posava gran, però quan va començar a tenir dents i mossegava trossos massa grans, li vaig picar (al final només van ser un parell de vegades).
Cous-cous amb tomàquet. 9 mesos i mig. Això sí, amb el cous-cous el terra queda maco maco :-)

I si s'ennuega?
Aquest és un tema que fa molta por. I més quan menges a més gent perquè tothom opina i tothom es creu amb dret de donar-li menjar, cosa que no s'ha de fer. Idealment és l'infant qui ha d'agafar el menjar i si vol (o en sap) portar-lo a la boca. Entenc que és inevitable donar-li de tant en tant, almenys nosaltres ho hem fet, però més que donar-li li acostem a la boca i si ella vol fa el pas d'obrir la boca i agafar-ho. Cal anar amb compte amb les àvies i les tietes perquè no te n'adones i ja li han enxufat (que no donat) el menjar a la boca. Llavors és quan el nadó no sap gestionar el menjar i a vegades se'n va a la gola. Altres vegades agafa un tros massa gros i també se li va endarrera. Una cosa que em vaig fixar jo era en la posició de la nena. Quan va començar encara no s'asseia sola, tot i que es mantingués asseguda a la trona. Doncs quan se li anava alguna cosa a la gola, la seva posició era amb l'esquena corvada endavant i el cap una mica enrera mirant una mica amunt. Proveu vosaltres mateixes/os i veureu que us passa el mateix.

Sobretot, no perdre els nervis i deixar-lo fer perquè ells mateixos saben treure-s'ho, a no ser que veieu que s'està ofegant de veritat, és clar! Però normalment no passa. Nosaltres el que fèiem era ajudar-la a posar l'esquena més recta, o més aviat a posar el cap endavant mirant una mica més avall de l'horitzó. Un parell de vegades sí que la vam posar del revés, més que res per ajudar-la a que no anés més enrera, però res de picar estant del dret, que fa l'efecte contrari. Una altra cosa que feia jo era quan veia que agafava un tros molt gros ensenyar-la a mastegar exagerant jo l'acte perquè m'imités. Això funcionava molt bé.

Necessita horaris?
El primer iogurt. 11 mesos
Cal tenir una cosa clara, la llet és l'aliment principal del nadó durant el primer any de vida. Per tant, l'alimentació és complementària. Després, paulatinament, passa a ser al revés. Horaris? Doncs no hi ha un horari concret. Jo recomano posar-lxs amb els grans a taula perquè així ens imiten i van integrant l'acte socialitzador. Sobretot al principi que essencialment experimenten. Més endavant dependrà dels horaris de la família i els de la criatura. En el nostre cas, al principi era un desmadre, però crec que era més la sensació o les expectatives, com per exemple que havia de fer tots els àpats quan realment no fa falta. A mida que va anar menjant més també va aprendre a demanar menjar quan ella volia i poc a poc ella soleta va anar establint un horari i, en el nostre cas, més o menys ens hem pogut adaptar a ella.


Conclusions de la nostra experiència:
Per nosaltres ha estat una introducció senzilla (tot i els comentaris de familiars i amics), d'aprenentatge per totxs, divertida, una mica bruta (però us asseguro que amb 17 mesos que té no embruta més que una criatura que ha començat menjant farinetes). També he de dir que a nosaltres ens va tocar introduir a l'estiu, suposo que és més fàcil perquè molts dies acabava a la dutxa. Però el millor de tot és que va ser una introducció plaent, tant per ella com per nosaltres.

Més informació:

Si teniu dubtes, els podeu plantejar als comentaris!