divendres, 17 d’octubre del 2014

Indignació de matinada

Estic indignada, molt indignada. Les últimes notícies sobre dona-empresa no han estat precisament enfocades a la conciliació, sinó més aviat a fer-nos creure que les dones som un problema per l'empresa on treballem o a suggerir-nos que per tenir una carrera professional digna podem congelar els nostres òvuls i tenir fills quan ja no valguem per treballar, o si més no quan el nostre cervell ja no pugui rendir al 100%. 


Jo tinc clar que no buscaria una feina en una empresa com aquesta, però jo sóc mare i ja sé què vol dia que la teva vida canvii d'un dia per l'altre, que la criatureta que has engendrat i parit sigui el millor i el més important que has fet a la vida, que les teves prioritats canviin completament d'ordre i que tot i així vulguis seguir fent aquella feina que un dia vas decidir fer per la qual et sents vàlida i gaudeixes, tot i que la majoria dels dies (almenys al principi) no la gaudeixis de la mateixa manera que ho feies abans perquè saps que a casa tens una personeta esperant a que arribis per demanar-te pit o fer-te la gran rialla del dia, o simplement, com cada dia estimar-te incondicionalment. Per tant, sé què significa intentar conciliar i sentir-te malament perquè no arribes al 100% a tot arreu on voldries arribar. I tambe sé què significa passar pel món de la reproducció assistida i sé què significa que no et quedis prenyada quan la teva parella i tu ho heu decidit i que durant molt temps tinguis la incertesa de si podràs ser mare o no, de veure que al teu voltant només hi ha panxes, però que tot i que el teu rellotge biològic fa tic tac, l'anhelat positiu no arriba, de sometre't a processos molt durs d'estimulació hormonal, i intervencions que esgoten física i psicològicament. Finalment, no sé què significa ser mare molt gran, però precisament no sóc una cria ja que vaig postergar la maternitat per la meva carrera professional fins que el meu rellotge va dir prou i després, com he dit, no va ser fàcil. Així que sé que el meu cos ja no té la mateixa energia que tenia abans i amb això no em vull ficar amb les mares grans, cadascuna que decideixi quan vol tenir fills, però el que em sembla una aberració és que l'empresa on treballem ho decideixi per nosaltres.

I el més trist de tot és que ens intentin fer creure a uns (empresaris) i altres (mares) que això pot ser el normal perquè si volem tenir una carrera professional decent no podem procrear quan nosaltres i les nostres parelles ho decidim perquè seríem un problema tant per l'empresa com per nosaltres mateixes. 

Respecte a la meva situació personal, no em puc queixar de la flexibilitat en el meu horari, però ho podria fer sobre les oportunitats professionals que es tanquen durant un llarg període i el que està trontollant el meu futur a l'empresa on estic (ho deixaré per un altre post). Però tot i així, em puc inclure a la indignació com a dona i mare perquè ja tinc prou feina amb les meves pròpies aspiracions i culpabilitats com perquè vingui una paia a dir-me que sóc un problema o una empresa a dir-me quan he de tenir fills. Ja en tinc prou amb una societat que creu que el normal és portar a les criatures a la llar als 4 mesos i que aquestxs petitxs facin jornades laborals més llargues que nosaltres mateixos perquè hem de sumar els desplaçaments a la nostra jornada. Ja en tinc prou amb una societat que ens fa creure que les dones hem d'arribar a tot o que si ens quedem a casa som unes vagues o que si tornem a la feina d'hora no estimem els nostres fills, és a dir, una societat que ens enfronta dia a dia a unes mares amb les altres perquè totes i cadascuna de nosaltres fem el millor que creiem dins les notres possibilitats per criar les nostres criatures tot i fer-ho de manera diferent. Ja n'estic farta que els infants no es tinguin en compte com el que són, personetes que estan creixent i formant-se i que necessiten les seves figures d'aferrament per ser persones autosuficients i amb una autoestima sana. Que només es tingui en compte que s'ha de procrear perquè un dia ens paguin les pensions o ens portin a la llar d'avis o ens cuidin a casa. No, tenir fillxs no és només això i cada parella els ha de tenir quan realment senti que ho vol fer i no quan sigui un bon moment segons aquesta societat.

dilluns, 4 d’agost del 2014

L'equador i la noció del temps

Aquest post el volia escriure fa dues setmanes, però van passant els dies a velocitats vertiginoses i no tinc gens de temps per actualitzar el bloc. A la feina i la família hi he hagut d'afegir un cansament i una son extra. Però en aquest cas, la son i el cansament eren positius i és que estic gestant una nova vida ^_^. Tenia moltes ganes d'escriure-ho al bloc, però com he dit, els dies passen molt ràpid. Bé, ràpid, ràpid, depenent de l'època i la situació i és que el primer trimestre no passa tan ràpid, però com que la son i el cansament eren força extrems, doncs el temps seguia quedant limitat. 

En els dos embarassos m'ha passat el mateix i crec que acostuma a ser força generalitzat. El primer trimestre es caracteritza per ser un temps d'incertesa. Saps que tot ha d'anar bé, però no sempre t'ho sembla. Saps que tot està bé perquè no tens pèrdues o tens símptomes típics d'embaràs, però res ni ningú t'assegura que tot està anant correctament. No notes res, fins i tot el dia que et fan una ecografia i veus que hi ha una cosa que es mou dins la teva panxa penses que és una pel·lícula perquè tu no notes res de res. O fins i tot et trobes força malament (per sort jo no he estat d'aquestes) i saps que és un trimestre delicat i a vegades associes una cosa amb l'altra. I el temps passa lentament, o més lentament del que voldries.

I van passant els dies i de cop t'adones que ja has passat el primer trimestre. I et comences a trobar millor, i ja has fet l'ecografia del primer trimestre i t'han dit que tot està bé (per desgràcia no en tots els casos). I tot i que ja confies més en que la panxa va creixent i tot està bé, encara estàs impacient perquè no notes més que els kilos que puguis portar. Però els dies comencen a passar més ràpid.

I un dia comences a notar bombolles, i un altre dia notes algun altre moviment que no havies notat fins llavors i et preguntes si és el teu o la teva bebè que es comença a fer més present. I els dies van àssant més ràpid perquè vas sentint aquelles sensacions que et donen tranquil·litat. I un dia arriba l'equador. I al seu voltant l'ecografia morfològica, aquell "examen" en que han de mirar moltíssimes coses perquè ja es veu el cor amb les seves cambres, la bufeta, l'estómac i els intestins, els ronyons, la columna vertebral, el cordó umbilical i els seus tres vasos (aquest cop a la 12 ja es veia O_o), les extremitats, i el líquid amniòtic, i la placenta i no sé quantes coses més. Ah sí! I el sexe! Tot i que per mi no era el més important ni molt menys, he de reconèixer que aquesta vegada m'ha fet més il·lusió que fos una nena pensant en la Nutxi.

I quan arriba l'equador amb la seva morfològica, si tot està bé, respires i les setmanes comencen a volar. Cada dia notes més aquella criatureta i gaudeixes cada vegada més de l'embaràs. Encara et sents lleugera, la panxa encara no és molt grossa i ja no tens els símptomes molestos del primer trimestre. Et sents bé en aquest estat  la gent et diu lo guapa que estàs. També et diuen si tens poca o massa panxa i coses així, però he de dir que en el meu cas aquests comentaris no m'han molestat mai.

I sense adonar-te entres en el tercer trimestre i, tot i que aquest encara no l'he viscut per segona vegada, recordo que seguia passant força ràpid, però no amb la mateixa lleugeresa. En el primer embaràs donava moltes classes cada tarda i recordo que m'ofegava, però no em sabia estar quieta i anava pissarra amunt i avall, fins que m'adonava que estava feta caldo i seia mig minut a sobre la taula. La gent em deia que baixés el ritme, que la Nutxi naixeria abans d'hora, però jo em sentia força bé i les diverses circumstàncies em feien continuar treballant. I vaig afluixar molt, molt al final (el dia abans encara tenia programada una reunió que vaig haver d'anul·lar a última hora) i la Nutxi va néixer a la 39+2. Però aquest cop tothom m'ha avisat que no serà igual. D'això no en tinc cap dubte, no hi ha dos embarassos iguals! Però sí que sóc conscient que en aquest embaràs vaig molt més cansada perquè segueixo el ritme d'una criatura de dos anys i mig, així que aniré escoltant el meu cos, com més o menys vaig fer l'altra vegada i si cal plegar abans, ho faré. Personalment opino que no hi ha una data per agafar la baixa, cada dona i embaràs és un món i el més important és que cadascuna sàpiga escoltar el seu cos i que (idealment) tingui plena llibertat per agafar la baixa quan el seu cos li demani.

PD: Vull puntualitzar que aquesta entrada l'he fet basant-me només en la meva experiència. Cada embaràs és únic per les seves particularitats i cada dona un món, amb les seves pors i ideals, així que aquestes paraules no deixen de ser els meus pensaments plasmats en un bloc. Si estàs embarassada no tens per què tenir les mateixes sensacions i emocions que jo. Però sí tenim una cosa en comú, estem embarassades. Un procés que no viurem gaires vegades, així que gaudeix-lo tant com puguis!

dissabte, 7 de juny del 2014

La temperatura normalment puja els dijous a la nit

No us penseu que aquest és un post X, eh? Parlo de pujar la temperatura perquè no puc parlar de febre, ja que no es considera tal si unx no està per sobre de 38. I és que durant aquest curs, la Nutxi s'ha posat malalta unes quantes vegades. Bé, jo no diria malalta malalta, malaltia sèria només la varicel·la, fins i tot la grip xunga que vam passar a casa, en ella es va quedar en un encostipat una mica més fort que altres vegades. Però sí que ha estat amb mocs gairebé tot el curs i encostipats un darrere de l'altre. I és que és normal, 20 criatures de 2-3 a una classe gaires hores, doncs és un focus de virus. I els mocs... per alguna cosa se'ls diu mocosxs, no?

Per altra banda, en uns quants d'aquests encostipats ha fet algun pic de temperatura. Res greu, dècimes i algun cop a 38. La febre (més aviat la temperatura), si no és alta mai m'ha preocupat gaire, només anar controlant i ja està. La veig com un mecanisme de defensa del nostre cos i en el cas de la Nutxi ho he vist molt clar ja que com us deia fa algun pic puntual a l'inici de l'encostipat, entenc per intentar fregir els virus que li estan entrant. El que trobo curiós és que aquests pics han acostumat a ser en dijous a la nit i per tant més d'un divendres no ha anat a escola. I no és que no hagi anat a escola per fer un cap de setmana llarg, que a certes edats es podria pensar sinó que ha "coincidit" que ha passat una mala nit acompanyada de dècimes (per sort ens podem permetre no portar-la).

De fet ho trobo curiós fins a cert punt, ja que jo ho atribueixo a que a mida que avança la setmana està més cansada i porta més dies amb els nens i nenes de la seva classe, per tant els virus es van escampant. Alguna persona em pot dir que el cansament no afecta, però si el cansament ens fa baixar les defenses, els virus tenen la via més lliure, no?

No sé si és un cas aïllat o realment és més general del que penso. A vosaltres us ha passat?

Us adjunto un parell d'enllaços que m'han fet gràcia de mites sobre l'encostipat i més tot i que alguna cosa està repetida:

dissabte, 26 d’abril del 2014

La varicel·la

Últimament se sent força a parlar de la varicel·la. La majoria que teniu criatures sabreu que la varicel·la és una malaltia infecciosa molt contagiosa que causa força epidèmies entre criatures d'entre 2 i 8 anys sobretot de cara a la primavera. Generalment no dóna complicacions, però com qualsevol malaltia, les pot donar i poden ser (molt) greus. Hi ha una vacuna que, segons el calendari vacunal a Espanya, es posa als 12 anys a totxs aquellxs que no l'han passat (crec que vaig llegir que aproximadament un 90% la passa abans, però no recordo la font) o no han estat vacuntxs abans, ja que es pot administrar la vacuna pel teu compte entre el primer i el segon any de vida. El Juliol de l'any passat, però, el Ministeri de Sanitat va decidir retirar o no deixar que es vengués a Espanya fent que aquelles famílies que volien administrar la vacuna a les seves criatures abans dels 12 anys no ho poguessin fer o haguessin d'anar a altres països a buscar-la, amb els riscos que això pot suposar. Sembla ser que els motius que els han portat a fer això es basen en un estudi dels anys de la catapum que a més no eren concloents, a part que ells han decidit que hi ha sobrevacunació. Per altra banda, l'Associació Espanyola de Pediatria i altres comunitats científiques segueixen recomanant la vacuna als 12 mesos i els Ministeri els demana que deixin de fer-ho per no liar les famílies. I jo em pregunto, quina se suposa que ha de ser la funció d'un ministeri? Segons el propi ministeri de sanitat, li correspon la proposta i execució de la política de govern en matèria de salut, planificació i assistència sanitària i de consum, així com l'exercici de les competències de l'administració general de l'estat per assegurar als ciutadans el dret a la protecció de la salut. No sé per qui està assessorada la ministra Ana Mato, que per cert és llicenciada en ciències polítiques i sociologia, no pas en medicina, però no seria més normal que les comunitats científiques fossin les assessores en aquest i tots els temes de rellevància? Si jo tinc un problema de salut no vaig al mecànic a preguntar-li, igual que si se m'espatlla el cotxe no el portaré al metge de capçalera... 

A Espanya només hi ha una comunitat autònoma que ha decidit no acatar el calendari vacunal únic ministerial i segueix oferint la vacuna als 12 mesos perquè, segons la seva consellera de salut, "la malaltia ja està pràcticament erradicada a la comunitat i deixar de vacunar seria tornar enrrere i perdre la inversió que han fet durant tot aquest temps."

La nostra experiència particular ha estat que no vam vacunar la Nutxi perquè no teníem clar si era necessari o no i aquesta Setmana Santa l'ha passat, per sort, molt lleu, així que ja no hem de decidir si anem a buscar la vacuna a Andorra o què fer. Però tot i que ella l'hagi passat i hagi estat tan lleu que ho ha portat fantàstic, no deixa de ser una malaltia i si hi ha una vacuna per evitar-la, que ha estat testada i aprovada, crec que el ministeri no ha de ser l'encarregat de prohibir-la.

I vosaltres? Heu vacunat les vostres criatures? L'han passat?


Si en vols saber més:

  • http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/09/03/actualidad/1378235805_374668.html
  • http://www.dra-amalia-arce.com/2014/03/muerte-por-varicela.html 
  • http://www.bebesymas.com/salud-infantil/el-ministerio-de-sanidad-pide-a-los-padres-que-no-vacunen-de-la-varicela-y-sanofi-les-denuncia-por-bloquear-la-vacuna
  • http://sociedad.elpais.com/sociedad/2014/04/14/actualidad/1397498406_283441.html
  • http://www.elmundo.es/comunidad-valenciana/2014/04/22/53562546ca4741e3118b456c.html

dimecres, 2 d’abril del 2014

Alea jacta est

Voldria haver escrit aquesta entrada fa força dies, però he estat fora de joc per culpa d'una grip que m'està costant molt fer fora. 
Però anem al que interessa, i és que el curs vinent la Nutxi començarà escola!!! I com ja sabeu els que hi heu passat, triar escola és més difícil del que sembla. Per una banda, trobar una escola que s'acosti als principis i situació de la família (l'any passat ja parlava de les escoles bressol). Per començar nosaltres volem una escola pública, laica i en català. Després, a nosaltres no ens agradaria una escola on les criatures estan tot es dia assegudes a la taula fent fitxes, on els càstigs estan a l'ordre del dia, no es respecten els ritmes de les criatures. Jo pensava que això ja gairebé no existia, però hem anat veient que es dóna en més casos dels desitjats. N'hi ha de més subtils que d'altres, però durant les portes obertes m'han deixat anar algunes perletes... Principalment ens han agradat escoles petites, d'una línia, on respecten el ritme de les criatures i no posen la lectoescriptura com l'única cosa que existeix al món mundial. Que treballen per projectes (com més millor) i que barregen els cursos grans i petits per algunes coses (com més millor, també). Que creuen en el joc com una forma d'aprendre i que consideren que les famílies juguen un paper molt important en l'educació i per tant cal anar tots junts.
Respecte a la situació de la família, m'agradaria que la Nutxi anés a una escola on la majoria dels seus companys i companyes siguin similars a ella. Aquí algú em podria titllar de racista, ja que a mi no m'importa gens que a la seva classe hi hagi immigrants, però sí m'importa que ella sigui l'única diferent i per tant el percentatge d'immigració l'hem tingut en compte. Però també hem tingut en compte el percentatge de classe alta i algunes escoles han quedat descartades per aquest motiu. No vull que els amics i amigues de la meva filla vagin cada cap de setmana a esquiar o a jugar a golf o en vaixell o la llista dels Reis pugi una pasta, ni que aprengui a mirar per sobre l'espatlla de la gent. 

Molt bé, ara arriba el dia que ja has mirat totes les escoles hagudes i per haver de la teva ciutat o rodalies, que saps en quin ordre les posaries, però les coses no funcionen així... Resulta que tens unes puntuacions en funció d'uns criteris dels quals no tens per què estar d'acord i per tant a l'escola que posaries en primera opció potser no hi tens la màxima puntuació. I comença l'odissea, perquè llavors busques de totes les que tens la màxima puntuació la que més t'agrada, però les places són limitades i hi ha molta gent que té la mateixa puntuació que tu i per tant heu de fer un sorteig. I resulta que si no guanyes al sorteig llavors comença el misteri de com assignaran una plaça a la teva criatura, perquè a partir de la segona opció, ja es fa manual. I és que si no entra a la primera opció, potser que la segona també hagi hagut d'anr a sorteig i per tant en segona tampoc entra, i així successivament... Hi ha gent que et dóna receptes perquè prioritzis les escoles, però veient com funciona, no existeix LA recepta, cada cas és un món, cada ciutat un altre i cada any un altre.

En el nostre cas, anem a sorteig i som 14 famílies per 11 places. Si mirem els números de desempat i ordenem les famílies per aquest número, hi ha uns 30000 números que no volem que surtin perquè segur que llavors no ens toca i començaria l'odissea. Fent càlculs aproximats, sembla que tenim un 80% de possibilitats.

Actualitzo: acaba de sortir el número del sorteig, el 51866. Sembla que la nostra filla anirà a l'escola que hem triat dins les possibilitats que teníem :-)

dijous, 13 de febrer del 2014

La força del grup

A casa encara estem al·lucinats del poder que pot arribar a tenir un grup sobre un individu i és que fa uns dies, la Nutxi va dormir per primer cop sola!

Us poso en antecedents perquè crec que mai he parlat del moment d'anar a dormir de la meva filla. Doncs bé, a la Nutxi generalment li interessa més el món que no pas dormir, ja que acostuma a no trobar el moment d'anar a dormir (com una que jo em sé...). De ben petita ja ens passava i jo sempre pensava (i encara penso a vegades) que era perquè s'havia passat de voltes i no podia calmar-se, només ho feia amb el meu pit i potser ens passàvem una hora o hora i mitja per adormir-se. Dels despertars nocturns ja en parlaré un altre dia... Hem provat diferents coses, anar a dormir més d'hora, més tard, una rutina, una altra, relax i al final el que més bé em funciona és fer veure que no anem a dormir, sinó a jugar tranquil·les.
Font: http://ebmmargallo.reus.cat/galeria/element/dormitori-nadons
Dic "em funciona" perquè de sempre s'ha adormit amb el meu pit i poques vegades sense ell. Les àvies van aconseguir adormir-la una temporada amb el cotxet o en braços, però també acostumaven a passar-s'hi estona. El seu pare també ho va aconseguir una temporada cantant-li una espècie de mantra i més endavant amb la motxilla, però sempre buscant llocs on no pogués trobar cap mínim estímul. És a dir, a casa havia de ser a les fosques o mirant a una paret, i al carrer o en llocs molt silenciosos o en llocs amb molt soroll completament monòton. A vegades fins i tot jo he hagut d'agafar la motxilla i anar a fer una volta perquè a casa no hi havia manera.

Bé, al gra que m'enrotllo com una persiana. Fa uns dies vam decidir que estaria bé que la Nutxi es quedés a l'escola a dinar per tal que nosaltres poguéssim intensificar l'horari i després poder passar la tarda sencera amb ella, però ens feia una mica de por el dormir. Jo ja hi creia amb el poder del grup, però no les tenia totes. Vam parlar amb la mestra i la directora de l'escola i vam quedar que si no s'adormia que ens trucarien i l'aniríem a buscar, que no calia que ningú patís innecessàriament.

I va arribar el dia. I el seu pare i jo estàvem nerviosos pendents del telèfon. I van anar passant els minuts i ningú trucava. I va arribar l'hora d'anar-la a buscar i la nena estava fantàsticament. I la mestra em va dir que perfecte, que s'havia estirat i s'havia adormit perfectament. I jo orgullosa de la meva filla. I el seu pare amb ulls com plats que no s'ho creia. I la nena es queda a dinar i dormir tres dies en setmana i cada dia dorm perfectament i està encantada. I a casa seguim igual, només l'adormo jo i amb el pit...

Així doncs vaig tenir una prova més del poder que té un grup. Un dia li preguntava a la mestra de la Nutxi com s'ho feia per tenir-lxs a totxs ben quietetxs jugant perquè quan arribem al matí generalment estan ben entretingutxs amb alguna cosa o altra jugant tranquilxs i em va dir que quan calia que fessin alguna cosa començava pels que sabia que li feien més cas i els altres per imitació anaven fent el mateix. Doncs amb el dormir igual, dedueixo que la meva filla deu pensar que si totxs dormen plàcidament, ella pot fer el mateix sense perill. Així que ens estem plantejant deixar-la cada dia!!

diumenge, 2 de febrer del 2014

El control d'esfínters


Ara que ja fa gairebé dos mesos que la Nutxi no porta bolquer, us vull explicar la nostra experiència abans d'oblidar-me'n, per si a algú li pot servir o agafar idees.

Amb 23 mesos a punt d'estrenar em va dir que no volia bolquer i casualment al dia següent a l'escola em van preguntar si m'animava a treure-li perquè la veien preparada. Em van explicar com ho feien i com al cap d'un dies va tornar a voler calcetes ens vam decidir a començar. Així doncs vam començar a fer una rutina, encara amb bolquer, de proposar-li seure a la gibrella quan es llevava, a mig matí (a l'escola), mitja tarda i abans d'anar a dormir. Si feia pipi, la gran festa, si no, doncs res, seguíem tal qual. La idea era fer-ho durant 15 dies i després, bolquer fora del tot menys per dormir.

Al cap de tres dies, jo veia a la nena una mica agobiada i fins i tot havia somiat amb el tema i a l'escola s'havia posat a plorar perquè no volia seure. Per altra banda ella seguia volent calcetes i a estones la deixàvem sense bolquer perquè ella ho demanava. Jo estava feta un mar de dubtes i ràpidament ella va decidir que al vàter hi anava quan ella ho deia i no quan nosaltres ho decidíem (les rutines a casa no són massa benvingudes...) Amb la meva parella en vam parlar i vam decidir escoltar-la i estar al màxim d'atents per portar-la quan ella volgués o ens semblés que volia, sense rutines. Només tenia un inconvenient i és que no estàva amb nosaltres tot el dia, amb el que depenent de amb qui estava, la cosa anava millor o pitjor.

El dia D, la Nutxi va decidir que no volia calcetes, que volia seguir portant bolquer, així que vaig parlar amb la seva mestra i li vaig dir que no li trèiem de moment. Ella em va dir que cap problema, que esperéssim una setmana més a veure què tal i que no hi havia pressa. He de dir que això em va ajudar. Encara que jo tenia clar que no volia treure-li encara perquè ella no volia, no sabia si ho estàvem fent bé i per tant una veu que et diu que ho estàs fent bé i que respectem el seu ritme ajuda i molt. El dia següent a la tarda va fer un pipí al vàter i va dir q volia calcetes i al dia següent al matí, despres del pipí, el mateix. Li vaig preguntar si volia anar a escola amb calcetes i que llavors seria per sempre i em va dir que si.... tot un èxit! Al cap d'una setmana ja els demanava tots, caques incloses. Durant tot aquest temps hem tingut algun petit escapament perquè a més és molt tossuda i no vol fer pipí al matí quan es lleva, però sempre li hem tret importància i cap problema.

I al cap d'una setmana ja es va despertar a les 3:00 de la matinada que volia fer pipí i a la nit següent ja ens vam atrevir i perfecte! Crec que hem tingut dos escapaments en tot aquest temps (en un mes i mig aproximadament). També és cert que feia temps que moltes nits es llevava seca, així que suposo que ha estat més fàcil.

Les meves conclusions: són les criatures les que han de decidir que no volen bolquer, sigui l'edat que sigui i quan fan el pas deixar-lxs anar al seu ritme, confiar en ellxs i estar mooolt pendents, sobretot perquè no s'atavalin i s'agobiin, que és un pas molt important per ellxs. Jo ho vaig notar en funció de qui la cuidava cada dia, no funcionava igual amb tots, i això està clar que és cosa dels adults, no de la criatura! També pot ser que la criatura ho comenci a demanar i per la família no sigui el moment, per exemple al mig d'unes vacances o un canvi important en la rutina familiar. Aleshores crec que no passa res per esperar una mica. En el nostre cas, la Nutxi va començar a no voler bolquers a l'estiu, coincidint amb la calor, suposo, però també va començar a llevar-se seca llavors i per tant imagino que físicament començava a estar preparada. Però arribaven les vacances i marxàvem de viatge amb el que no ho vaig veure convenient. Vam posar la gibrella al lavabo i la deixava fer pipí cada vegada que volia, així també ens anàvem aproximant a l'orinal, però l bolquer el vam deixar per més endavant. I quatre mesos més tard ha anat com la seda!

Espero que aquesta experiència us serveixi si voleu acompanyar a la vostra criatura en aquest pas i si ja hi heu passat i voleu deixar la vostra experiència als comentaris, estaré encantada de llegir-la!



dissabte, 11 de gener del 2014

Anem mare! Anem a escola!!!

Tenia moltes coses en ment abans de fer l'entrada, però crec que aquesta me la dec. I és que no sé si recordareu els dubtes que tenia i com vam passar l'adaptació de la Nutxi a l'escola bressol. Havíem decidit que seria bo per ella portar-la, però a l'hora de la veritat, veure el procés d'adaptació que feien els infants em feia dubtar i sentir-me malament. Ella en particular no ho va passar fatal, però tampoc van ser flors i violes. Els dos primers dies no va acabar d'entendre què estava passant i veure els altres nens i nenes plorar no li semblava una cosa agradable. Després, quan va veure que allò anava en sèrio es va quedar plorant un parell de dies, en els que jo ja estava com mentalitzada i em feia molta ràbia estar-ho. A partir de llavors tot va començar a prendre un caire de normalitat, on ni ella ni la resta de nens ploraven, quan arribàvem a classe tots estaven per allà jugant, cada dia amb alguna cosa diferent: peces de construcció, puzzles, globus per celebrar l'aniversari d'algunx nenx de la classe, rulos, tubs... Quan la recollia, totxs estaven ben assegudetxs i entretingutxs amb la tècnica i la directora que donava suport. Un dia cantaven, un altre anaven obrint una caixa i treient animals de peluix, o un altre dia animals de corda, un altre objectes quotidians... Parlo en passat, però també podria parlar en present, perquè segueix sent així, i el millor de tot, la meva filla hi va contentíssima. Al cap de pocs dies de començar ja em donava pressa per anar a escola i els caps de setmana em preguntava per l'escola.

Tornar de les vacances de Nadal em feia una mica de por, ja que havíem estat molts dies juntes i no sabia com portaria la separació de nou, però va arribar dimarts i li vaig dir: "avui toca escola!" i al caps de poca estona, un cop vestida i esmorzada, ja m'estava dient: "Anem mare! Anem a escola!!". En arribar a la classe, hi havia un parell de nens somicant una mica, però els segon dia ja havien recuperat la normalitat, així que la meva valoració és molt positiva. 

No vull caure en cap tòpic, perquè no crec ni que les criatures s'espavilin més o menys, que aprenguin les coses abans gràcies a l'escola bressol, ni coses per l'estil. Simplement crec que depèn de cada criatura i del seu entorn i que hi ha criatures que s'adapten abans i/o millor i d'altres no. També crec que depèn de l'escola i les persones que hi treballen i en el nostre cas particular, estic molt satisfeta de l'escola on va la meva filla i del seu projecte, que considera que les criatures aprenen mitjançant el joc i que les persones adultes ens hem d'encarregar d'acompanyar-les i proporcionar el context i les eines necessàries quan faci falta. I no em vull oblidar de les seves educadores, que cada dia treballen un munt d'hores per posar aquest context i aquestes eines, sense interferir massa en el procés de cadascun. Per suposat que jo només veig una part molt petita del tot, però sé que la meva filla hi va feliç i aquesta és la millor prova de que vam encertar.